S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 18 de desembre de 2012

TEMPESTA


TEMPESTA
La  porta entreoberta deixava eixir un filet de llum intermitent però s’hi estava tan fosc que no s’hi veia res. De sobte, foc i fum.
Aquell dia va començar amb una llum tan carregada d’energia que aborronava i l’aire tenia una transparència tan gran que semblava que el món era un diorama. Era la calma que precedia la borrasca i sí, ja sé que sembla un lloc comú, però a més de la tempestat atmosfèrica que s’apropava, el temperi de la negociació sindical anava a ser devastador.
Quan el clima de la reunió va arribar  a ser nociu per a les negociacions, els representants de la patronal  la van abandonar. Als cinc minuts va entrar, com una revolta de riu, el director general de l’empresa. Això no augurava res de bo.
Els representats sindicals vam exposar la nostra opinió sobre l’ERO que pretenia dur a terme en la fàbrica. No pot deixar en el carrer el vuitanta cinc per cent dels treballadors per una previsió de pèrdues d’entre un quinze i un vint per cent per a l’exercici del 2013, tot i tenint en compte que hui per hui els guanys estan al voltant del vint-i-cinc per cent.
Mireu, desgraciats, esta empresa la va fundar el meu iaio el 1845 i ha sobreviscut les hordes sindicals, anarquistes, republicanes, roges i de tota mena d’escòria social dels últims cent anys. Malparits, jo mantinc la factoria per guanyar diners. Si haguera volgut mantindre negres, morts de fam, moros o putetes que es passen mitja vida parint bords com elles haguera muntat una ONG. Realment sobreu tots perquè sou uns inútils malfeiners que no serviu per a res. I doneu gràcies que uns pocs us quedareu per servir de recordatori i d’exemple a la nova gent que contracte, ja ningú oblidarà qui mana ací...
Tots a una, els sindicalistes, es van alçar i van començar a eixir de la sala de reunions. ¡La cosa no acabarà així, la institució és seua, però l’empresa som nosaltres, tots els que ens hem deixat la vida per ella, i no permetrem que ens llance al vàter i estire la cadena!
Entre la inexperiència, la rapidesa de l’eixida  i els nervis em vaig deixar el mòbil damunt de la taula de reunions. Com la porta estava mig tancada em vaig acostar per recuperar el telèfon, però abans d’entrar vaig escoltar com el director general li deia a l’encarregat que esta nit acabaria tot. Vaig fer mitja volta i vaig anar a buscar els companys del comitè d’empresa.
Estic segur del que dic, esta nit passarà alguna cosa ben grossa en la fàbrica; he oït com li ho deia el director general al llepaculs de l’encarregat. No digues bajanades home! En el punt en què ens trobem de les negociacions i amb la nota de premsa que hem enviat, eixe sac de merda no s’atrevirà a fer res. De tota manera jo m’hi quede, passaré la nit ací dins!
 Durant la matinada es va desencadenar una tronada i semblava que s’apropava la fi del món. Els llamps ens queien  a sobre. Després d’una llum blavosa i encegadora tot va quedar a les fosques. Un filet de llum intermitent que entrava per la porta entreoberta em va fer recuperar la consciència que vaig perdre a causa del tro. Foc, fum... El llamp havia impactat en la fàbrica i havia produït un incendi. Vaig anar a la sala de reunions on encara estava el meu telèfon i vaig avisar els serveis d’emergència que van controlar l’incendi  en poques hores.
Durant les tasques de desenrunament van trobar els cossos calcinats del gerent i de l’encarregat que sembla que havien quedat en l’oficina per fer la llista dels afectats per l’ERO i amb tota la mala intenció del món preparar les cartes d’acomiadament per a l’endemà.
Xavier Miralles Martines