S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 1 de novembre de 2012

POBRESA PATROCINADA



La pobresa dels habitants de l’Estat Espanyol és cada cop més gran, hem passat de nugar els gossos amb llonganisses a no tindre ni per a comprar-ne.
El problema no és que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats ni que som uns balafiadors malfeiners com ens volen fer creure. La qüestió és que les polítiques més o menys neoliberals (de vegades disfressades de socialdemòcrates) dels últims anys ens han portat on estem. Eixes polítiques estan imbuïdes de la concepció divina cristiana de classes socials per la gràcia de Déu, per la qual cosa, cadascú, segons diuen ells, ocupa el lloc que els pertoca d’acord amb la voluntat divina. El que més els molestava fa uns anys era que la “xusma” haguera escalat socialment cap a la classe mitjana, calia reparar eixe mal. I així ho està fent l'ínclit Rajoy que anteposa la realització del seu ideari polític a la creació de treball i riquesa que tornaria a apujar on estava fa uns anys la classe mitjana que volen eliminar.
A més, segons eixes politiquesficció, si algú, fins i tot per delinquir, s’esforça més enllà del que podríem considerar humà, posa un gran interès, se sacrifica i rep l'ajuda de Déu; és clar! pot canviar la seua sort i apujar el seu estatus social.
Un cop el PP haurà restablert un sistema social preindustrial, què farà amb la gran bossa de pobresa que li quedarà? I com ells sempre pensen en treure rèdit a tot, ¿podran treure algun profit de tanta desgràcia? És clar que sí, gràcies a Déu i a la doctrina cristiana, ja que l'almoina és una obligació i ¿què millor que tindre una gran quantitat de pobres per poder posar en pràctica tan santa i misericordiosa virtut que redimeix els pecats comesos pels rics? D'aquesta manera, tots guanyem, els rics i els pobres entraran de cap en el cel quan muiren, els uns per pobres (d'esperit i de butxaca) i els altres per caritatius (“Doneu, i us donaran” (Lc 6,38), “és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla que no pas que un ric entre al Regne de Déu” (Mt 19, 24) o “Perquè l'almoina allibera de la mort” (Tb 4, 10). Ara bé, amb una gran diferència, els rics tan sols faran una transmutació de l'ànima (de terrenal a celestial), mentre que els pobres només podran gaudir del cel després d'haver passat per un infern de vida.
Les entitats caritatives del nostre voltant que abans ajudaven casos aïllats dels necessitats que havien perdut el seu lloc en la nostra societat o assistien els miserables dels països pobres (si cap polític abans no robava eixos diners); ara han d'ajudar els nostres familiars i veïns, persones que mai hagueren somiat ni en el malson més esgarrifós que haurien de viure de la beneficència. Com deia, estes entitats sempre han fet una gran tasca social, i ara també la fan però no l'haurien de fer. No els pertoca a elles (gràcies a les captes que ens fan) ajudar els nostres conciutadans que ho han perdut tot, ha de ser l'Estat qui ho faça i millor encara qui ho previnga.
En una societat sana, moderna i democràtica no podem deixar en mans de la caritat el rescat dels seus habitants, ha d'haver un Govern de gent que conega la realitat social d'aquest món i que intente solucionar un problema que en part és culpa de les persones implicades, però en gran part també és per culpa d'una falta de pedagogia social i d'ètica professional dels polítics, el que fa que aquest desgraciat fenomen es reproduisca com un càncer social. Ens faran tornar enrere en el temps i a poc a poc aniran ressorgint els exercits de salvació del tipus anglosaxó o les agrupacions de burgeses benestants amb remordiments socials que els expien tot i repartint sopa calenta, fent rifes i sopars benèfics i acaptes pel carrer per compartir la virtut de l'almoina tan típica de temps passats i que tots creiem soterrada.
Segons l’ideari neolliberal de la nostra dreta política, amb els seus sous (i no dic  impostos ja que segons la seua doctrina no se n’haurien de pagar) no volen mantenir a aquelles persones que no han triomfat en la vida com ells, creuen que si no han reeixit ha sigut per peresa i malfeineria. Aleshores, ho deixen tot en mans de la caritat que de retruc els fa el gran favor de fer proselitisme de la seua forma de pensar. Anar a per un plat calent, a demanar menjar o roba o una ajuda per pagar les despeses d'un fill o una filla suposa passar per tota una parafernàlia de temps passats o per una exposició d'imatges i personatges cristians que a poc a poc va calant entre els beneficiaris que a la fi els tenen com a grans salvadors d'un problema que hauria d'haver resolt un Estat sa i just. Les entitats benèfiques haurien d'aplicar allò que diu la Bíblia en Mateu (6, 3) “quan faces almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta” i no fer ostentació dels seus signes distintius davant d'una gent tan desesperada, i ja que fan una tasca social imprescindible (per desídia estatal) que no es convertisca en un acte de proselitisme i de caciquisme.
Si tot segueix com fins ara, el sistema es mantindrà: Els rics cada cop seran més rics i poderosos, els polítics seguiran sent els seu gossos fidels, agraïts i panxacontents i els pobres, cada cop més pobres i amb un deute cada volta més gran cap els amos totpoderosos que els donen de menjar, i el menjar... fins que es cansen i els mosseguen la mà que els ha acaronat i colpejat al mateix temps i així, el món torne a ser just i equitatiu.
Xavier Miralles Martines