S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 29 de novembre de 2012

SEGONA OPORTUNITAT


Això era i no és que en una ciutat d’un país molt llunyà hi vivia un home amb la seua família. El pare treballava molt durant tot el dia. Quan s’alçava endreçava la casa i marxava a treballar a una fàbrica d’esferes de rellotge durant dotze hores sense descans. Quan eixia de l’empresa i fins que el sol queia darrere de l’horitzó, anava a ajudar un amic seu en un taller familiar d’instal·lació de taxímetres. Ben de nit tornava a casa i sense fer soroll per no despertar la seua dona i els seus fills sopava i es gitava a dormir.
Un dia que, a causa d’una vaga de taxistes, va tornar amb el sol encara per damunt de l’horitzó quan va entrar a casa es va quedar gelat. Allí va veure, asseguts davant la tele, tres desconeguts: Una dona bonica com recordava que ho era la seua però amb eixe aspecte que tenen les flors de plàstic quan passen molt de temps al sol. També hi havia dos adolescents alts i eixerits familiarment desconeguts. La xica era alta, morena i amb una cara com la seua,  ben proporcionada. I un xic de constitució delicada, com la de la seua muller, però d’una fermesa i una solidesa que tan sols pot donar la joventut.  Qui era aquella gent? De sobte li van dir:
- Hola estimat, com véns tan prompte? Et trobes bé?
- Ei pare! Gràcies pel mòbil que em vas regalar pel meu aniversari, les meus amigues es moren de l’enveja!
- Papà, necessite 10€ per un llibre fonamental per a la selectivitat.
Aborronat i amb llàgrimes als ulls quan va comprendre el que passava, va fer mitja volta i va fugir, cametes valgueu-me, cap al carrer sense dir res fins que va arribar al bar de la cantonada i, mentre es feia un gin tònic ben carregat, beguda a la qual no estava acostumat, li ho va contar tot al cambrer.
- Home de Déu encara et passa poc, és clar que no reconeixes la teua família, si has passat els darrers onze anys treballant de sol a sol.
I mentre s’acabava el beuratge que li arrapava la gola i li cremava els budells, va pagar, va eixir del bar i encara va escoltar:
- Cal que recuperes el temps perdut!
Pensat i fet, havia de fer alguna cosa per corregir el gran error que havia comés. Mentre rumiava pel carrer va veure, assegut en el portal d’un banc, un vellet que li era familiar. S’hi va apropar i va veure que era el seu antic company, aquell que li va recomanar treballar molt per tindre una vellesa feliç. Dormia la mona però va poder llegir el cartellet que tenia enmig de les cames: “Estic sol, la meva dona i els meus fills m’han deixat i l’alcohol es menja la meua pensió, una almoina per favor” Horroritzat li va llançar tots els diners que tenia dins del cul de tetrabrick de vi barat. Però abans d’anar-se’n corrent cap a la tova foscor va veure en la butxaca de la camisa del seu antic company un cartró familiar que semblava que vibrava i volia cridar la seua atenció, era la tarja que usaven per fitxar tots els matins! Sense dubtar-ho la va agafar i va escapar.
Mentre corria com un boig sense rumb va sentir com li cremava la butxaca de darrere del pantaló. Va posar la mà en el seu interior i va treure la tarja de fitxar roja com el metall ardent. Mentre la mirava i com si fora per l'acció de l'aire que la refredava va anar recuperant el seu color  cartronós suat però, a mida que retornava el color marró gastat van anar apareixent  unes lletres esgrogueïdes soltes que a poc a poc van formar una frase: “Està és la clau del temps perdut” Després de llegir el missatge va començar a deambular esmaperdut pels carrers de la ciutat.
Passades les dotze de la matinada, l'home va veure amb esglai que estava davant la fàbrica on treballava. Va repassar mentalment tot el que li havia passat fins eixe moment i va començar a lligar-ho tot. Com si li hagueren pegat una bufetada, va fer un lleuger bot enrere, es va fregar els ulls com si s'acabara de despertar i es va dirigir cap a la porta de darrere de la fàbrica.
Anava a buscar l'antiga màquina de fitxar, la que usaven feia set anys abans d'instaurar el nou sistema de control de les hores treballades mitjançant la detecció dels impulsos elèctrics del cor. No sabia perquè ho feia, però alguna cosa dins del seu cap l'impulsava. Com no estava de servei la maquina detectora del treball el localitzaria com a un intrús així doncs, calia entrar pel magatzem ja que en la zona de les deixalles no hi havia més control que un vell guàrdia de seguretat.
Va saltar la tanca, i no sap ben bé per què, va avançar com en les pel·lícules de comandos americans. Quan ja estava prop de la porta del dipòsit de ferralla un parell de ganduls que estaven fumant amb el vigilant el van descobrir. El guàrdia va treure la pistola, va pensar “ja en tenia ganes”  i va començar a disparar com un boig. El pobre home va fugir entre el xiular de les bales.
Trist, emporugit i cansat es va ensorrar contra un contenidor de vidre. Amb el cap entre les mans plorava quan de sobte algú li va clavar una puntadeta a la cuixa.
- També t'han fet fora? Els cabrons! Per un dia que arribe tard: Estava tan cansat... Des que va nàixer el meu fill que no havia pogut dormir ni una nit seguida, i aquell dia... Mare meua quin plaer! La criatura de Déu va dormir tota la nit... I la meua dona i jo amb ell. Quinze minuts vaig arribar tard, quinze. Vaig vindre en pijama! I l'encarregat va i em solta: “La màquina diu que més de deu minuts de retard implica acomiadament pertinent, sort xicot”
Li va explicar tot el que li havia passat i l'excompany de treball va decidir ajudar-lo. El pobre acomiadat distrauria el vigilant jurat i així ell podria entrar. Pensat i fet. Mentre el camarada corria i esquivava les bales, ell va aconseguir entrar dins del món de les andròmines del passat. En el moment en què va tancar la porta la targeta va començar a bategar. Segons cap a on es dirigia els batecs augmentaven o minvaven. Va tindre un pressentiment i va orientar la seua marxa cap al màxim de batecs. I a la fi la va veure, grossa i llustrosa i per molt estrany que li semblara, semblava en funcionament: Feia el seu tic-tac característic mentre una llum verda parpellejava sincopadament.
La tarja li tornava a cremar en les mans i vibrava com una mosca mentre mor sota els efectes d'un insecticida. La va tirar i ella sola es va introduir en la ranura adequada. La màquina per un efecte simpàtic va començar primer a fer uns saltironets i a poc a poc a botar i treure fum fins que es va autodestruir en una sorda implosió.
El sol començava a marcar l'inici del nou dia. Va eixir aprofitant que el vigilant de nit li estava contant al de dia com s'ho havia passat de bé eixa nit de cacera. Va eixir al carrer i va córrer en sentit contrari als seus companys del torn de dia que es dirigien al treball. Com ànimes en pena avançaven cap a la seua mort controlada i estiraven els braços per fer-li canviar el sentit de la marxa mentre li deien:
- Anem a treballar, hora rere hora... això ens dignifica als pobres.
- No sigues babau, si no fitxes ho perdràs tot...
Però l'home es va tapar les orelles i va córrer cap a sa casa. Quan va entrar la va trobar diferent, la llum omplia tots els racons i la pols que dansava entre els seus rajos semblava el confeti que li llancen a l'heroi que torna a la llar. Des de l'habitació de matrimoni va escoltar:
-        Què has oblidat? No faces soroll que la xiqueta encara dorm.
Xavier Miralles Martines

dijous, 1 de novembre de 2012

POBRESA PATROCINADA



La pobresa dels habitants de l’Estat Espanyol és cada cop més gran, hem passat de nugar els gossos amb llonganisses a no tindre ni per a comprar-ne.
El problema no és que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats ni que som uns balafiadors malfeiners com ens volen fer creure. La qüestió és que les polítiques més o menys neoliberals (de vegades disfressades de socialdemòcrates) dels últims anys ens han portat on estem. Eixes polítiques estan imbuïdes de la concepció divina cristiana de classes socials per la gràcia de Déu, per la qual cosa, cadascú, segons diuen ells, ocupa el lloc que els pertoca d’acord amb la voluntat divina. El que més els molestava fa uns anys era que la “xusma” haguera escalat socialment cap a la classe mitjana, calia reparar eixe mal. I així ho està fent l'ínclit Rajoy que anteposa la realització del seu ideari polític a la creació de treball i riquesa que tornaria a apujar on estava fa uns anys la classe mitjana que volen eliminar.
A més, segons eixes politiquesficció, si algú, fins i tot per delinquir, s’esforça més enllà del que podríem considerar humà, posa un gran interès, se sacrifica i rep l'ajuda de Déu; és clar! pot canviar la seua sort i apujar el seu estatus social.
Un cop el PP haurà restablert un sistema social preindustrial, què farà amb la gran bossa de pobresa que li quedarà? I com ells sempre pensen en treure rèdit a tot, ¿podran treure algun profit de tanta desgràcia? És clar que sí, gràcies a Déu i a la doctrina cristiana, ja que l'almoina és una obligació i ¿què millor que tindre una gran quantitat de pobres per poder posar en pràctica tan santa i misericordiosa virtut que redimeix els pecats comesos pels rics? D'aquesta manera, tots guanyem, els rics i els pobres entraran de cap en el cel quan muiren, els uns per pobres (d'esperit i de butxaca) i els altres per caritatius (“Doneu, i us donaran” (Lc 6,38), “és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla que no pas que un ric entre al Regne de Déu” (Mt 19, 24) o “Perquè l'almoina allibera de la mort” (Tb 4, 10). Ara bé, amb una gran diferència, els rics tan sols faran una transmutació de l'ànima (de terrenal a celestial), mentre que els pobres només podran gaudir del cel després d'haver passat per un infern de vida.
Les entitats caritatives del nostre voltant que abans ajudaven casos aïllats dels necessitats que havien perdut el seu lloc en la nostra societat o assistien els miserables dels països pobres (si cap polític abans no robava eixos diners); ara han d'ajudar els nostres familiars i veïns, persones que mai hagueren somiat ni en el malson més esgarrifós que haurien de viure de la beneficència. Com deia, estes entitats sempre han fet una gran tasca social, i ara també la fan però no l'haurien de fer. No els pertoca a elles (gràcies a les captes que ens fan) ajudar els nostres conciutadans que ho han perdut tot, ha de ser l'Estat qui ho faça i millor encara qui ho previnga.
En una societat sana, moderna i democràtica no podem deixar en mans de la caritat el rescat dels seus habitants, ha d'haver un Govern de gent que conega la realitat social d'aquest món i que intente solucionar un problema que en part és culpa de les persones implicades, però en gran part també és per culpa d'una falta de pedagogia social i d'ètica professional dels polítics, el que fa que aquest desgraciat fenomen es reproduisca com un càncer social. Ens faran tornar enrere en el temps i a poc a poc aniran ressorgint els exercits de salvació del tipus anglosaxó o les agrupacions de burgeses benestants amb remordiments socials que els expien tot i repartint sopa calenta, fent rifes i sopars benèfics i acaptes pel carrer per compartir la virtut de l'almoina tan típica de temps passats i que tots creiem soterrada.
Segons l’ideari neolliberal de la nostra dreta política, amb els seus sous (i no dic  impostos ja que segons la seua doctrina no se n’haurien de pagar) no volen mantenir a aquelles persones que no han triomfat en la vida com ells, creuen que si no han reeixit ha sigut per peresa i malfeineria. Aleshores, ho deixen tot en mans de la caritat que de retruc els fa el gran favor de fer proselitisme de la seua forma de pensar. Anar a per un plat calent, a demanar menjar o roba o una ajuda per pagar les despeses d'un fill o una filla suposa passar per tota una parafernàlia de temps passats o per una exposició d'imatges i personatges cristians que a poc a poc va calant entre els beneficiaris que a la fi els tenen com a grans salvadors d'un problema que hauria d'haver resolt un Estat sa i just. Les entitats benèfiques haurien d'aplicar allò que diu la Bíblia en Mateu (6, 3) “quan faces almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta” i no fer ostentació dels seus signes distintius davant d'una gent tan desesperada, i ja que fan una tasca social imprescindible (per desídia estatal) que no es convertisca en un acte de proselitisme i de caciquisme.
Si tot segueix com fins ara, el sistema es mantindrà: Els rics cada cop seran més rics i poderosos, els polítics seguiran sent els seu gossos fidels, agraïts i panxacontents i els pobres, cada cop més pobres i amb un deute cada volta més gran cap els amos totpoderosos que els donen de menjar, i el menjar... fins que es cansen i els mosseguen la mà que els ha acaronat i colpejat al mateix temps i així, el món torne a ser just i equitatiu.
Xavier Miralles Martines