S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 25 de desembre de 2012

MARXA ENRRERE (1)

PORTADA DE L'ANY 1972, DE PLENA ACTUALITAT HUI... MOLTA TECNOLOGIA I MARTINGALES VÀRIES
 PERÒ EL CERT ÉS QUE:
HEM INVOLUCIONAT SOCIALMENT

divendres, 21 de desembre de 2012

FI DEL MÓN

I ara què? 





Seguirem amb la lenta agonia del govern del PP.




Tant de bo que haguera petat tot!












dimarts, 18 de desembre de 2012

TEMPESTA


TEMPESTA
La  porta entreoberta deixava eixir un filet de llum intermitent però s’hi estava tan fosc que no s’hi veia res. De sobte, foc i fum.
Aquell dia va començar amb una llum tan carregada d’energia que aborronava i l’aire tenia una transparència tan gran que semblava que el món era un diorama. Era la calma que precedia la borrasca i sí, ja sé que sembla un lloc comú, però a més de la tempestat atmosfèrica que s’apropava, el temperi de la negociació sindical anava a ser devastador.
Quan el clima de la reunió va arribar  a ser nociu per a les negociacions, els representants de la patronal  la van abandonar. Als cinc minuts va entrar, com una revolta de riu, el director general de l’empresa. Això no augurava res de bo.
Els representats sindicals vam exposar la nostra opinió sobre l’ERO que pretenia dur a terme en la fàbrica. No pot deixar en el carrer el vuitanta cinc per cent dels treballadors per una previsió de pèrdues d’entre un quinze i un vint per cent per a l’exercici del 2013, tot i tenint en compte que hui per hui els guanys estan al voltant del vint-i-cinc per cent.
Mireu, desgraciats, esta empresa la va fundar el meu iaio el 1845 i ha sobreviscut les hordes sindicals, anarquistes, republicanes, roges i de tota mena d’escòria social dels últims cent anys. Malparits, jo mantinc la factoria per guanyar diners. Si haguera volgut mantindre negres, morts de fam, moros o putetes que es passen mitja vida parint bords com elles haguera muntat una ONG. Realment sobreu tots perquè sou uns inútils malfeiners que no serviu per a res. I doneu gràcies que uns pocs us quedareu per servir de recordatori i d’exemple a la nova gent que contracte, ja ningú oblidarà qui mana ací...
Tots a una, els sindicalistes, es van alçar i van començar a eixir de la sala de reunions. ¡La cosa no acabarà així, la institució és seua, però l’empresa som nosaltres, tots els que ens hem deixat la vida per ella, i no permetrem que ens llance al vàter i estire la cadena!
Entre la inexperiència, la rapidesa de l’eixida  i els nervis em vaig deixar el mòbil damunt de la taula de reunions. Com la porta estava mig tancada em vaig acostar per recuperar el telèfon, però abans d’entrar vaig escoltar com el director general li deia a l’encarregat que esta nit acabaria tot. Vaig fer mitja volta i vaig anar a buscar els companys del comitè d’empresa.
Estic segur del que dic, esta nit passarà alguna cosa ben grossa en la fàbrica; he oït com li ho deia el director general al llepaculs de l’encarregat. No digues bajanades home! En el punt en què ens trobem de les negociacions i amb la nota de premsa que hem enviat, eixe sac de merda no s’atrevirà a fer res. De tota manera jo m’hi quede, passaré la nit ací dins!
 Durant la matinada es va desencadenar una tronada i semblava que s’apropava la fi del món. Els llamps ens queien  a sobre. Després d’una llum blavosa i encegadora tot va quedar a les fosques. Un filet de llum intermitent que entrava per la porta entreoberta em va fer recuperar la consciència que vaig perdre a causa del tro. Foc, fum... El llamp havia impactat en la fàbrica i havia produït un incendi. Vaig anar a la sala de reunions on encara estava el meu telèfon i vaig avisar els serveis d’emergència que van controlar l’incendi  en poques hores.
Durant les tasques de desenrunament van trobar els cossos calcinats del gerent i de l’encarregat que sembla que havien quedat en l’oficina per fer la llista dels afectats per l’ERO i amb tota la mala intenció del món preparar les cartes d’acomiadament per a l’endemà.
Xavier Miralles Martines

divendres, 7 de desembre de 2012

OLLETA


50gr d’arròs per persona
90gr per persona de fesols secs (dels xicotets que venen a l'engròs, remullats i bullits)
 100gr de carn per persona (coradeta, costelletes, cansalada entreverada...)
 1 maneta de porc per cada quatre persones
 1 botifarra de carn per cada dos persones
 1 nap per cada dos persones (també podem posar meitat naps i meitat xirivies)
1 penca per cada dos persones
1l d’aigua per cada dos persones
1 cullerada sopera d’oli d’oliva
Sal, cúrcuma (o colorant) i timó
 Ingredient personal (normalment una beguda alcohòlica de cereals fermentats)
Fassedures o pilotes de dacsa, si voleu. Una per persona, però caldria reduir proporcionalment al seu pes la quantitat d’arròs i de fesols

El dia d’abans posem els fesols secs a remulla (si fa calor canviem l’aigua unes quantes voltes). Quan ja han inflat, els posem a bullir; SENSE SAL, i quan bull uns minuts canviem l’aigua dos o tres voltes perquè desaparega part del midó (Ens ho agrairan els nassos dels convidats i ningú culparà sense raó a cap gos del que se li ha escapat a ell). Deixem els fesols fins que es coguen.
Per preparar les manetes de porc, les bullim uns deu minuts, tirem l’aigua i les rentem.

Amb una part de l’aigua bullim el timó i el colem. No tirem l'herba gastada per si cal rebullir-la.

En un perol amb l’aigua escaient i en gelat, posem els fesols, la carn, les manetes de porc bullides, les botifarres i la verdura. Encenem el foc i quan arranque el bull desescumem les impureses de la carn i afegim l’oli.

Deixem que bulla amb el perol destapat a foc lent uns quinze minuts i afegim la infusió de timó, la sal; al gust, la cúrcuma (o el colorant) i l’ingredient personal (i les fassedures si ho hem decidit així). Que seguisca bullint el perol, ara tapat, tot el temps que vulgueem, quan més; millor, però si és molt de temps caldrà corregir l’aigua que hem posat si ha minvat molt. El més convenient seria preparar un poc d'infusió de timó extra amb l'herba gastada perquè no faça massa gust, i si no la utilitzes per a l’olleta, sempre ve bé per a la sobretaula).

Per últim, quan falten uns vint minuts per dinar, afegim l’arròs i deixem que es coga uns quinze minuts i després apaguem el foc i deixem que repose tapat fins que l’arròs estiga cuit del tot.

Bon profit!

Xavier Miralles Martines

dijous, 29 de novembre de 2012

SEGONA OPORTUNITAT


Això era i no és que en una ciutat d’un país molt llunyà hi vivia un home amb la seua família. El pare treballava molt durant tot el dia. Quan s’alçava endreçava la casa i marxava a treballar a una fàbrica d’esferes de rellotge durant dotze hores sense descans. Quan eixia de l’empresa i fins que el sol queia darrere de l’horitzó, anava a ajudar un amic seu en un taller familiar d’instal·lació de taxímetres. Ben de nit tornava a casa i sense fer soroll per no despertar la seua dona i els seus fills sopava i es gitava a dormir.
Un dia que, a causa d’una vaga de taxistes, va tornar amb el sol encara per damunt de l’horitzó quan va entrar a casa es va quedar gelat. Allí va veure, asseguts davant la tele, tres desconeguts: Una dona bonica com recordava que ho era la seua però amb eixe aspecte que tenen les flors de plàstic quan passen molt de temps al sol. També hi havia dos adolescents alts i eixerits familiarment desconeguts. La xica era alta, morena i amb una cara com la seua,  ben proporcionada. I un xic de constitució delicada, com la de la seua muller, però d’una fermesa i una solidesa que tan sols pot donar la joventut.  Qui era aquella gent? De sobte li van dir:
- Hola estimat, com véns tan prompte? Et trobes bé?
- Ei pare! Gràcies pel mòbil que em vas regalar pel meu aniversari, les meus amigues es moren de l’enveja!
- Papà, necessite 10€ per un llibre fonamental per a la selectivitat.
Aborronat i amb llàgrimes als ulls quan va comprendre el que passava, va fer mitja volta i va fugir, cametes valgueu-me, cap al carrer sense dir res fins que va arribar al bar de la cantonada i, mentre es feia un gin tònic ben carregat, beguda a la qual no estava acostumat, li ho va contar tot al cambrer.
- Home de Déu encara et passa poc, és clar que no reconeixes la teua família, si has passat els darrers onze anys treballant de sol a sol.
I mentre s’acabava el beuratge que li arrapava la gola i li cremava els budells, va pagar, va eixir del bar i encara va escoltar:
- Cal que recuperes el temps perdut!
Pensat i fet, havia de fer alguna cosa per corregir el gran error que havia comés. Mentre rumiava pel carrer va veure, assegut en el portal d’un banc, un vellet que li era familiar. S’hi va apropar i va veure que era el seu antic company, aquell que li va recomanar treballar molt per tindre una vellesa feliç. Dormia la mona però va poder llegir el cartellet que tenia enmig de les cames: “Estic sol, la meva dona i els meus fills m’han deixat i l’alcohol es menja la meua pensió, una almoina per favor” Horroritzat li va llançar tots els diners que tenia dins del cul de tetrabrick de vi barat. Però abans d’anar-se’n corrent cap a la tova foscor va veure en la butxaca de la camisa del seu antic company un cartró familiar que semblava que vibrava i volia cridar la seua atenció, era la tarja que usaven per fitxar tots els matins! Sense dubtar-ho la va agafar i va escapar.
Mentre corria com un boig sense rumb va sentir com li cremava la butxaca de darrere del pantaló. Va posar la mà en el seu interior i va treure la tarja de fitxar roja com el metall ardent. Mentre la mirava i com si fora per l'acció de l'aire que la refredava va anar recuperant el seu color  cartronós suat però, a mida que retornava el color marró gastat van anar apareixent  unes lletres esgrogueïdes soltes que a poc a poc van formar una frase: “Està és la clau del temps perdut” Després de llegir el missatge va començar a deambular esmaperdut pels carrers de la ciutat.
Passades les dotze de la matinada, l'home va veure amb esglai que estava davant la fàbrica on treballava. Va repassar mentalment tot el que li havia passat fins eixe moment i va començar a lligar-ho tot. Com si li hagueren pegat una bufetada, va fer un lleuger bot enrere, es va fregar els ulls com si s'acabara de despertar i es va dirigir cap a la porta de darrere de la fàbrica.
Anava a buscar l'antiga màquina de fitxar, la que usaven feia set anys abans d'instaurar el nou sistema de control de les hores treballades mitjançant la detecció dels impulsos elèctrics del cor. No sabia perquè ho feia, però alguna cosa dins del seu cap l'impulsava. Com no estava de servei la maquina detectora del treball el localitzaria com a un intrús així doncs, calia entrar pel magatzem ja que en la zona de les deixalles no hi havia més control que un vell guàrdia de seguretat.
Va saltar la tanca, i no sap ben bé per què, va avançar com en les pel·lícules de comandos americans. Quan ja estava prop de la porta del dipòsit de ferralla un parell de ganduls que estaven fumant amb el vigilant el van descobrir. El guàrdia va treure la pistola, va pensar “ja en tenia ganes”  i va començar a disparar com un boig. El pobre home va fugir entre el xiular de les bales.
Trist, emporugit i cansat es va ensorrar contra un contenidor de vidre. Amb el cap entre les mans plorava quan de sobte algú li va clavar una puntadeta a la cuixa.
- També t'han fet fora? Els cabrons! Per un dia que arribe tard: Estava tan cansat... Des que va nàixer el meu fill que no havia pogut dormir ni una nit seguida, i aquell dia... Mare meua quin plaer! La criatura de Déu va dormir tota la nit... I la meua dona i jo amb ell. Quinze minuts vaig arribar tard, quinze. Vaig vindre en pijama! I l'encarregat va i em solta: “La màquina diu que més de deu minuts de retard implica acomiadament pertinent, sort xicot”
Li va explicar tot el que li havia passat i l'excompany de treball va decidir ajudar-lo. El pobre acomiadat distrauria el vigilant jurat i així ell podria entrar. Pensat i fet. Mentre el camarada corria i esquivava les bales, ell va aconseguir entrar dins del món de les andròmines del passat. En el moment en què va tancar la porta la targeta va començar a bategar. Segons cap a on es dirigia els batecs augmentaven o minvaven. Va tindre un pressentiment i va orientar la seua marxa cap al màxim de batecs. I a la fi la va veure, grossa i llustrosa i per molt estrany que li semblara, semblava en funcionament: Feia el seu tic-tac característic mentre una llum verda parpellejava sincopadament.
La tarja li tornava a cremar en les mans i vibrava com una mosca mentre mor sota els efectes d'un insecticida. La va tirar i ella sola es va introduir en la ranura adequada. La màquina per un efecte simpàtic va començar primer a fer uns saltironets i a poc a poc a botar i treure fum fins que es va autodestruir en una sorda implosió.
El sol començava a marcar l'inici del nou dia. Va eixir aprofitant que el vigilant de nit li estava contant al de dia com s'ho havia passat de bé eixa nit de cacera. Va eixir al carrer i va córrer en sentit contrari als seus companys del torn de dia que es dirigien al treball. Com ànimes en pena avançaven cap a la seua mort controlada i estiraven els braços per fer-li canviar el sentit de la marxa mentre li deien:
- Anem a treballar, hora rere hora... això ens dignifica als pobres.
- No sigues babau, si no fitxes ho perdràs tot...
Però l'home es va tapar les orelles i va córrer cap a sa casa. Quan va entrar la va trobar diferent, la llum omplia tots els racons i la pols que dansava entre els seus rajos semblava el confeti que li llancen a l'heroi que torna a la llar. Des de l'habitació de matrimoni va escoltar:
-        Què has oblidat? No faces soroll que la xiqueta encara dorm.
Xavier Miralles Martines

dijous, 1 de novembre de 2012

POBRESA PATROCINADA



La pobresa dels habitants de l’Estat Espanyol és cada cop més gran, hem passat de nugar els gossos amb llonganisses a no tindre ni per a comprar-ne.
El problema no és que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats ni que som uns balafiadors malfeiners com ens volen fer creure. La qüestió és que les polítiques més o menys neoliberals (de vegades disfressades de socialdemòcrates) dels últims anys ens han portat on estem. Eixes polítiques estan imbuïdes de la concepció divina cristiana de classes socials per la gràcia de Déu, per la qual cosa, cadascú, segons diuen ells, ocupa el lloc que els pertoca d’acord amb la voluntat divina. El que més els molestava fa uns anys era que la “xusma” haguera escalat socialment cap a la classe mitjana, calia reparar eixe mal. I així ho està fent l'ínclit Rajoy que anteposa la realització del seu ideari polític a la creació de treball i riquesa que tornaria a apujar on estava fa uns anys la classe mitjana que volen eliminar.
A més, segons eixes politiquesficció, si algú, fins i tot per delinquir, s’esforça més enllà del que podríem considerar humà, posa un gran interès, se sacrifica i rep l'ajuda de Déu; és clar! pot canviar la seua sort i apujar el seu estatus social.
Un cop el PP haurà restablert un sistema social preindustrial, què farà amb la gran bossa de pobresa que li quedarà? I com ells sempre pensen en treure rèdit a tot, ¿podran treure algun profit de tanta desgràcia? És clar que sí, gràcies a Déu i a la doctrina cristiana, ja que l'almoina és una obligació i ¿què millor que tindre una gran quantitat de pobres per poder posar en pràctica tan santa i misericordiosa virtut que redimeix els pecats comesos pels rics? D'aquesta manera, tots guanyem, els rics i els pobres entraran de cap en el cel quan muiren, els uns per pobres (d'esperit i de butxaca) i els altres per caritatius (“Doneu, i us donaran” (Lc 6,38), “és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla que no pas que un ric entre al Regne de Déu” (Mt 19, 24) o “Perquè l'almoina allibera de la mort” (Tb 4, 10). Ara bé, amb una gran diferència, els rics tan sols faran una transmutació de l'ànima (de terrenal a celestial), mentre que els pobres només podran gaudir del cel després d'haver passat per un infern de vida.
Les entitats caritatives del nostre voltant que abans ajudaven casos aïllats dels necessitats que havien perdut el seu lloc en la nostra societat o assistien els miserables dels països pobres (si cap polític abans no robava eixos diners); ara han d'ajudar els nostres familiars i veïns, persones que mai hagueren somiat ni en el malson més esgarrifós que haurien de viure de la beneficència. Com deia, estes entitats sempre han fet una gran tasca social, i ara també la fan però no l'haurien de fer. No els pertoca a elles (gràcies a les captes que ens fan) ajudar els nostres conciutadans que ho han perdut tot, ha de ser l'Estat qui ho faça i millor encara qui ho previnga.
En una societat sana, moderna i democràtica no podem deixar en mans de la caritat el rescat dels seus habitants, ha d'haver un Govern de gent que conega la realitat social d'aquest món i que intente solucionar un problema que en part és culpa de les persones implicades, però en gran part també és per culpa d'una falta de pedagogia social i d'ètica professional dels polítics, el que fa que aquest desgraciat fenomen es reproduisca com un càncer social. Ens faran tornar enrere en el temps i a poc a poc aniran ressorgint els exercits de salvació del tipus anglosaxó o les agrupacions de burgeses benestants amb remordiments socials que els expien tot i repartint sopa calenta, fent rifes i sopars benèfics i acaptes pel carrer per compartir la virtut de l'almoina tan típica de temps passats i que tots creiem soterrada.
Segons l’ideari neolliberal de la nostra dreta política, amb els seus sous (i no dic  impostos ja que segons la seua doctrina no se n’haurien de pagar) no volen mantenir a aquelles persones que no han triomfat en la vida com ells, creuen que si no han reeixit ha sigut per peresa i malfeineria. Aleshores, ho deixen tot en mans de la caritat que de retruc els fa el gran favor de fer proselitisme de la seua forma de pensar. Anar a per un plat calent, a demanar menjar o roba o una ajuda per pagar les despeses d'un fill o una filla suposa passar per tota una parafernàlia de temps passats o per una exposició d'imatges i personatges cristians que a poc a poc va calant entre els beneficiaris que a la fi els tenen com a grans salvadors d'un problema que hauria d'haver resolt un Estat sa i just. Les entitats benèfiques haurien d'aplicar allò que diu la Bíblia en Mateu (6, 3) “quan faces almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta” i no fer ostentació dels seus signes distintius davant d'una gent tan desesperada, i ja que fan una tasca social imprescindible (per desídia estatal) que no es convertisca en un acte de proselitisme i de caciquisme.
Si tot segueix com fins ara, el sistema es mantindrà: Els rics cada cop seran més rics i poderosos, els polítics seguiran sent els seu gossos fidels, agraïts i panxacontents i els pobres, cada cop més pobres i amb un deute cada volta més gran cap els amos totpoderosos que els donen de menjar, i el menjar... fins que es cansen i els mosseguen la mà que els ha acaronat i colpejat al mateix temps i així, el món torne a ser just i equitatiu.
Xavier Miralles Martines

divendres, 28 de setembre de 2012

CARTA AL EXCELENTÍSIMO PRESIDENTE DEL GOBIERNO ESPAÑOL DON MARIANO RAJOY GREY


Señor Presidente:
le escribo esta carta que puede ser leerá si no está demasiado ocupado hundiendo nuestro Estado para sacarle el rédito adecuado.
Acabo de escucharle, acullá la mar, mientras lanza cortinas de humo en la ONU defendiendo quimeras patrias contra ofensas coloniales. Después, le escucho mientras hace un reconocimiento público a la mayoría silenciosa, aquellos que no protestan en la calle ni le aguan la fiesta en Nueva York posando ante la prensa mientras comen de los contenedores de la basura o en las beneficencias.
Y sí, aunque me duela decirlo, no fui a los alrededores del Congreso que usted secuestró, no pude y a usted no le importa el por qué, sin embargo, mi espíritu y mi sentimiento democrático allí estuvieron, gritando, porque era mi derecho como dice esa Constitución que usted y sus acólitos citan a conveniencia.
No me cuente a mí, ni a muchos millones más entre sus agraciados, porque no tiene derecho a hacer suya nuestra voz ni nuestro silencio ya que aún nos duelen, en el alma, los golpes que repartian los Perros del Gobierno.
Yo que he vivido la tiranía de su dictador franco y he visto la represión a la gente justa y la manipulación de la información, ahora, me río de usted ya que no le dejaremos  que nos vuelva a llevar a ese tiempo. Cerraré la puerta en las narices de su neoliberal pensamiento de ricos y pobres por la Gracia de Dios e iré por los caminos de la libertad, la justicia social y la igualdad de oportunidades gritando la Verdad.
Iré por los pueblos y mostraré a la gente aquello qué usted quiere conseguir con nuestro sufrimiento, y no, no se lo permitiremos. Les diré “no escuchéis los canto de las Sirenas del Gobierno o sus dientes probaréis, no les deis vuestra sangre  que se sacrifiquen ellos y el primero de todos, su apóstol; nuestro presidente.
Y si y usted me persigue, avise sus canes que no tengo ningún arma más que mi pensamiento, y, mal que le pese, lo sé usar muy bien.
Xavier Miralles Martines

www.ciudaddealcoy.com


Llicència de Creative Commons
CARTA A L'EXCEL·LENTÍSSIM PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL EN MARIANO RAJOY GREY de carta al president està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

CARTA A L'EXCEL·LENTÍSSIM PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL EN MARIANO RAJOY GREY



Senyor President:
li escric esta carta que pot ser llegirà si no està massa ocupat enfonsant el nostre Estat per treure’n el redit escaient.
Acabe d'escoltar-lo, enllà la mar, mentre llança cortines de fum a l’ONU defenent quimeres pàtries contra ofenses colonials. Després, l’escolte mentre fa un reconeixement públic a la majoria silenciosa, aquells que no protesten al carrer ni li aigüen la festa a Nova York posant davant la premsa mentre mengen dels contenidors de la brossa o a les beneficències.
I sí, encara que em dolga dir-ho, no vaig anar als voltants del Congrés que vostè va segrestar, no vaig poder i a vostè no li importa el per què, però, el meu esperit i el meu sentiment democràtic allí van estar, cridant, perquè era el meu dret com diu eixa Constitució que vostè i els seus acòlits citen a conveniència.
No em compte a mi, ni a molts milions més entre els seus agraciats, perquè no té dret de fer seua la nostra veu ni el nostre silenci ja que encara ens dolen, en l'ànima, els cops que repartien els Gossos del Govern.
Jo que he viscut la tirania del seu dictador franco i he vist la repressió a la gent justa i la manipulació de la informació, ara, me'n ric de vostè ja que no el deixarem que ens torne a portar a eixe temps. Tancaré la porta als morros del vostre neoliberal pensament de rics i pobres per la Gràcia de Déu i aniré pels camins de la llibertat, la justícia social i la igualtat d'oportunitats cridant la Veritat.
Aniré pels pobles i mostraré a la gent allò què vol aconseguir amb el nostre patiment, i no, no li ho permetrem. Els diré “no escolteu els cants de les Sirenes del Govern o les seues dents provareu, no els doneu la vostra sang que es sacrifiquen ells i el primer de tots, el seu apòstol; el nostre president.
I si vostè em persegueix, avise els seus cans que no tinc cap arma més que el meu pensament, i, encara que li sàpia greu, el sé usar ben bé.

© Xavier Miralles Martines 

www.ciudaddealcoy.com

Llicència de Creative Commons
CARTA A L'EXCEL·LENTÍSSIM PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL EN MARIANO RAJOY GREY de carta al president està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

dilluns, 16 de juliol de 2012

LLUNA-VENUS-JÚPITER

LLUNA-VENUS-JÚPITER by Xavier68
LLUNA-VENUS-JÚPITER, a photo by Xavier68 on Flickr.

DETALL

LLUNA-VENUS-JÚPITER

LLUNA-VENUS-JÚPITER by Xavier68
LLUNA-VENUS-JÚPITER, a photo by Xavier68 on Flickr.

Inpressionant alineació de la Lluna amb Júpiter (la menys brillant en la part superior) i Venus (la més brillant a prop de la lluna).
Eixos són els avantatges de tindre un bebé i alçar-se per la mitjanit.

divendres, 13 de juliol de 2012

divendres, 29 de juny de 2012

Llibre de contemplació

Josep E. Rubio,Ramón Llull Ramon Llull. Llibre de contemplació. Antologia, a cura de Josep E. Rubio. Editorial Barcino, 2009
Capítol 121. Com hom se pren guarda de ço que fan los llauradors

13. Ah Senyor savi sobre totes saviees! Ah Senyor poderós sobre tots poders! Nós veem que, com los llauradors han gran mester pluja, que sempre recorren avós, que els donets tanta de pluja com ells han mester; e puixes, com vós los havets donada molta pluja, sempre vos preguen que vós façats cessar la pluja e que els donets bell temps. Eencara veem, Sényer, que, com vós no en fets a llur guisa, que sempre són fellons e s’aïren contra vós. 
14. On açò em par, Sényer, molt injuriosa cosa, car, enaixí com los llauradors vos fan gràcies com vós los donats pluja e sol, enaixí vos deurien fer gràcies com no els donats pluja ni sol; car aitan bé fets a lloar e a beneir com obrats per justícia en nosaltres, en ço que no ens dats pluja com la us demanam, com fets alloar e a beneir com obrats en nosaltres de misericòrdia, adoncs com nos donats ço que us demanam; car aitan bo sots vós per obra de justícia com per obra de misericòrdia. 
15. Tota la millor art e la pus profitosaque nós veem en aquest món és, Sényer, cella dels lauradors; car tots los hòmens d’aquest món viuen ab llauradors, e en negunaart no ha tan poc d’engan ni de falsia com en llauraó, ni neguns hòmens no es confien en llur art tant en vós com fan llauradors, ni en negunaart, Sényer, no demostrats tan sovint vostra gran justícia e vostra gran misericòrdia e vostre gran poder com fets en l’ofici dels llauradors. 
16. Oh vós, sényer Déus, qui donats plaers e sospirs e amors avostres servidors, e als ulls d’aquells donats llàgremes e plors! Nós veem que los llauradors aren e caven e treballen e traen mal; e veem, Sényer, que del treball e del maltret que els llauradors soferen, han los reis e els barons e els hòmens rics benanances e remeis e delitaments e sojorns. E on los prínceps e els hòmens rics més han de delits e de benanances, los llauradors veem que han més de mals e de treballs, per les grans injúries que prenen per los prínceps e per los cavallers e per los hòmens que viuen de llurs maltrets. 
17. En tot lo món, Sényer, no veem que neguna art ni negun ofici siaa hom tan necessari com l’art dels llauradors, car, si llauradors no eren, null home no viuria. On, com llauradors sien a vida d’home tan profitoses e tan necessaris, gran meravellame do com pot ésser que els llauradors són los pus avilats hòmens e els pus injuriats e els menyspreats de tot lo món. 
18. Tots los hòmens, Sényer, e totes les aus e totes les bèsties fan mal a llauradors; car los reis e els cavallers los roben e els forcen e els meten en guerra, on los fan morir e perdre tot quant han, e els talen e els destrueixen llurs blats e llurs vinyes e llurs plantes, e els cremen e els enderroquen llurs albergs; e els lladres e els hòmens falses llur emblen e els enganen; e els aucells e les bèsties llur talen llurs blats e els menuguen llur bestiar. Een totes maneres veem que els llauradors són injuriats e escarnits e malmenats. 
19. Senyor honrat, Senyor amat, Senyor volgut en tots mos pensaments e en tots mos desigs e en totes mes forces! Nós veem que, com los llauradors han mal any e són fallats llurs esplets, que tots los altres oficis e mesters ne valen menys e se n’afollen; e com los llauradors han bon temps e bon any, tots los altres oficis e mesters ne valen més. E doncs, Sényer, pus per ells se melloren o s’afollen totes les altres arts e els altres oficis, com poden totes gents ésser contraris e enemics de llauradors? Ni per què són menyspreats per totes gents? 
20. Ah Jesucrist, Sényer! Beneït siats vós e tot quant de vós és; car, enaixí com l’art de llauraó és pus avilada e pus ahontada que negunaaltraart, enaixí, Sényer, la vostra greu passió e la vostra angoixosa mort fo la pus avilada mort e la pus ahontada que negunaaltramort; e enaixí com l’art dels llauradors és la pus profitosa art a vida temporal, enaixí la santa passió que vós sostengués en la creu fo pus profitosa ala celestial vida que negunaaltrapassió ni mort. 
21. Tant són, Sényer, los llauradors amadors de pau, e tant sónamadors de bé, que no veig neguns hòmens en tot lo món qui tan gran desig hagen de pau com llauradors; e ço per què han major desig de pau que neguns altres hòmens és per ço car han més de guerra que neguns altres hòmens. Edoncs, Sényer, pus que los llauradors desigen pau, gran desconeixença e gran vilania fan tots aquells qui els meten en guerra e no els lleixen haver pau. 
25. Sényer ver Déus, qui sots amat e desijat en lo coratge dels hòmens justs e dels benauirats religioses! No veig neguns hòmens, Sényer, qui en tan gran treball tenguenla terra com els llauradors; car tot dia se combaten ab ella, e giren-la e menen-la ça e lla, e no lalleixen estar en pau ni en foll. 
26. Si los llauradors, Sényer, haguessen paciència en llur art, e que no fossen hòmens envejoses, los mellors hòmens foren de tot lo món. Mes, per raó dels grans torts que hom llur fa, e per raó del gran menyspreament en què són venguts ab les gents, per açò són tots plens quaix de mala volentat e d’impaciència; e per raó de la gran pobreae fretura que sostenen, quaix tots són plens d’enveja e de cobeea. 
27. Ah Sényer! Tan bonauirats són aquells llauradors qui han paciència, e qui no són envejoses, e qui estan sens mala volentat, e qui són vertaders en totes llurs obres! Car, enaixí com los llauradors han majors ocasions que altres d’ésser impacients e envejoses, enaixí han més de mèrit si es poden abstenir, que hagen paciència e que no hagen enveja. 
28. Benigne Senyor, on és tota bonea e tota santetat e tota vertut e tot acabament! Tot lo mellor llaurador que jo anc veés, Sényer, sots vós, qui ab lo vostre cors gloriós e ab la vostra sang preciosahavets restaurat lo cors e l’ànima de tots aquells qui amen la vostra passió. 
29. Car los llauradors denegen de les males herbes los camps e les vinyes e els horts arant e cavant e eixarcolant; mes vós, Sényer, denejàs nosaltres ab escampament de vostra sang e ab naframent de vostra carn, e ab plors e ab llàgremes, e ab greus dolors e ab mort angoixosa. 
30. Com vós, sényer Déus, siats tan bonauirat e tan piadós llaurador, e com lo vostre servidor e el vostre sotsmès sia tot sutze e tot ple de males herbes, vós, Sényer, qui en est món escampàs preciosasang e llàgremes amoroses, plagués a vós que el vostre servidor nedejàssets de sos pecats e de ses greus culpes, per tal que donàs glòriae llaor de son senyor Déu!

dijous, 21 de juny de 2012

SOLSTICI

La nit s'esmuny... en el càlid dia del solstici. Benvinguda siga la llum!
-- Xavier Miralles (@Reivvax)

REGAL D'ANIVERSARI

El dia darrer, el del solstici
Del negre i fred cel
Un estel va caure

Qui el seu poder puga atraure
Més dolç que la mel
Assaborirà llur benefici

Xavier Miralles (@Reivvax)

divendres, 8 de juny de 2012

NUCLEAR? NO, GRÀCIES

NUCLEAR? NO, GRÀCIES by Xavier68
NUCLEAR? NO, GRÀCIES, a photo by Xavier68 on Flickr.

Quan els gegants europeus comencen a abandonar-la, nosaltres, els gnoms, la potenciem. L'equació no falla: wnergia a qualsevol preu=nuclear=països pobres

MAL PASSET: UN COS MUSICAL


Més de deu anys de Mal Passet han fet que els nostres somnis, les actuacions públiques,  es feren realitat. Fa deu anys desitjàvem actuar, hui en dia ho fem, les melodies de la dolçaina i de la percussió que interpretem omplin l’atmosfera que ens envolta.
La Colla de Dolçaines i Tabals Mal Passet ha dut a terme més de quaranta actuacions durant l’any passat. Hem participat en els actes institucionals del nostre poble: des de la cavalcada de Reis fins el dia de la Corriola, deu actuacions en total, quasi una per mes. També hem fet onze actuacions privades, la majoria per a entitats locals com la Pia Unió o els grups de danses, però també hem participat en correfocs a Benilloba o processons a Muro. El gros de les nostres actuacions, catorze, ha sigut en les diferents festes de moros i cristians com a Muro, Alcoi, Beneixama, Crevillent i al nostre poble. Per últim, hem fet actuacions pròpies com els dos concerts o les nadaletes de les estrenes de la Nit de Nadal i també hem participat de forma altruista en actes com el Correllengua o la Marxa per la Pau.
Tot açò no haguera sigut possible si la nostra entitat no fora com un cos en què cada part té una funció específica i llurs accions van dirigides a dur a terme una acció: en el nostre cas, les actuacions musicals. Perquè, què seria de la Colla sense les feines administratives, la neteja, les tasques de representació i relació, l’arranjament dels locals, les classes de dolçaina i tabal o la infraestructura a l’hora dels desplaçaments. Totes les accions unides són les que provoquen els sons que tots escolteu quan actuem. No oblideu mai quan ens escolteu que darrere de cada nota hi ha molta feina i no només musical, que tot i ser la més important, ella sola no ens faria una colla sinó un grup de musics que coincidim per tocar. I el més bonic de tot és que en el cos de la nostra colla tots sabem fer molt bé la nostra tasca musical i l’altra tasca que sempre queda en la rebotiga, entre bambolines i sense la qual res seria com és.
Any rere any ampliarem les nostres actuacions en la mateixa mesura que augmenten els membres de la nostra colla, però no oblideu que darrere de totes les nostres actuacions a més de molt d’esforç i treball musical, hi ha un ingent nombre d’hores dedicat a moltes tasques que no, per no ser melòdiques; són menys importants, ja que eixe temps de treball “no musical” fa colla i això ho tenim molt clar en el Mal Passet.

Xavier Miralles Martines

divendres, 1 de juny de 2012

dijous, 24 de maig de 2012

La thérapie de choc appliquée au Québec. Très intéressant http://t.co/flFCL6nT -- Olympeblogueuse (@olympeblogueuse)

dimecres, 23 de maig de 2012

dimarts, 22 de maig de 2012

LA POBRESA QUE ENS ESTÀ PORTANT EL PP


UNICEF: 2.200.000 xiquets sota el llindar de la pobresa a l'estat espanyol, només ens supera Romania i Bulgària. La concertada els acollirà o aniran tots a la pública? Esta el govern neolliberal del PP preparant l'escola pública amb totes eixes reformes antieducatives per crear uns centres de beneficència amb tots eixos xiquets? I per tant, està creant una escola paral·lela per formar les seus elits i subelits?


dilluns, 21 de maig de 2012

LA VERGONYA US ANIHILARÀ

L'administració ens pren el pèl, això ja ho sabem,  i si puguera comptaria com a no-vaguistes a morts i jubilats. Però el detall radica en ser-ne conscients i afrontar-ho o no adonar-se'n de res i viure amb el cap sota terra com un estruç tot i gaudint de les palmadetes a l'esquena de la Consellera per ser tan bons professionals de l'ensenyament. Desgraciats! l'administració mai recompensa res, tu treballes, ells et paguen i ja està. Aleshores, obri els ulls! Si et donen les gràcies pels teus serveis el que estan fent és donar-te la bossa amb 40 monedes de plata. Has venut els teus!


La conselleria torna a jugar amb el treball dels ensenyants valencians(http://m.levanteemv.com/noticia.aspnid=1523895&cid=1030)o com desfer-se'n dels interins i funcionaris sense plaça definitiva mentre calla com una rabosa i no diu que forma part de les retallades o d'un ERE encobert. Forma de fer-ho, doncs anem a catalogar llocs de treball en "anglès", sí, ni en valencià, ni en francès, ni en alemany... Només en anglès. Que passarà? Muntons de gent desplaçada, els borregos que estan callant abaixaran el cap i cap a l'escorxador, si "bwana" el que diga el "bwana" I quan arriben a casa no tindran valor de mirar a la cara les seues parelles ni de fer un bes de bonanit als seus fills. Mentre, els mestres i professors que lluiten, deixaran fins l'última gota de sang per defendre la seua feina i la qualitat d'un sistema educatiu que als neolliberals del PP els cal privatitzar per acontentar els amiguets. I eixos herois muts, contaran; asseguts a la vora del foc, als seus descendents, amb orgull, la seua lluita contra la injustícia.

Com va dir ATENA CAMBODIA al Twitter: ...després haurem de suportar lamentacions.... Tot i referint-se als esquirols i jo li vaig contestar: Uns ploraran per la batalla perduda amb honor i uns altres ploraran per no haver lluitat dignament, al que ella va contestar: Pot ser, pense, ells ja ploren, ja són vençuts,i s'amaguen tapant els singlots amb excuses mal donades! Nos sense amagar-nos plorem! Uns ploraran de vergonya i altres de ràbia, però la vergonya et persegueix tota la vida mentre que la ràbia et dóna forces per ressorgir de la teua pròpia derrota.


I encara hi ha qui dubta a fer vaga? O són fidels del PP o uns pobres desgraciats, d'esperit pusil·lànime, paralitzats per la merda d'haver-se cagat de por. O simplement menyspreen els companys: Ells que facen vaga, nosaltres sempre guanyem: de moment no perdem un euro del sou i després, si els fan cas, rebrem els mateixos beneficis. I creuen que a ells mai els passarà res, però... i als seus fills o familiars? I si els passa... Com va dir Atena: "ploraran"

Xavier Miralles Martines

dimecres, 16 de maig de 2012

FAIG VAGA PER MI, PER ELLS I TAMBÉ PER VOSALTRES COMPANYS ESQUIROLS/HAGO HUELGA POR MI, POR ELLOS Y TAMBIÉN POR VOSOTROS COMPAÑEROS ESQUIROLES


Estem orgullosos d'haver fet vaga i haver-nos manifestat i per això ho fem públic a tots els companys tot i enganxant la foto a classe, la sala de professors, en una samarreta o en el caseller dels companys que no fan vaga perquè s'ho repensen.

Que els que no fan vaga sàpien que les millores que puguen gaudir en un futur les hem guanyades nosaltres i si en perdem serà amb el seu ajut.

(AMB LA VAGA LLUITE PELS TEUS I PELS MEUS DRETS COMPANY ESQUIROL, PER LA QUALITAT DE L'ENSENYAMENT DELS NOSTRES ALUMNES, PELS MEUS IDEALS I PEL FUTUR DELS NOSTRES FILLS.
CON LA HUELGA LUCHO POR TUS Y POR MIS DERECHOS COMPAÑERO ESQUIROL, POR LA CALIDAD DE LA ENSEÑANZA DE NUESTROS ALUMNOS, POR MIS IDEALES Y POR EL FUTURO DE NUESTROS HIJOS.)
Xavier Miralles Martínez
Llicència de Creative Commons
ESLÒGAN ESQUIROLS de Xavier Miralles Martínez està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Mani a tope!

Mani a tope! by Xavier68
Mani a tope!, a photo by Xavier68 on Flickr.

Mani a tope!

Mani al carre Colom

Mani al carre Colom by Xavier68
Mani al carre Colom, a photo by Xavier68 on Flickr.

Mani al carre Colom

Manifestació de l'ensenyament

Manifestació de l'ensenyament

dilluns, 14 de maig de 2012

SOLIDARITAT AMB ELS INTERINS I AMB ELS FUNCIONARIS QUE SI BÉ NO PERILLA EL SEU TREBALL SI QUE ESTÀ EN LA CORDA FLUIXA LA SEUA DESTINACIÓ DEFINITIVA:


Front al més que probable augment de la ràtio i la consegüent retallada de llocs de treball dels companys interins i de trasllats forçosos dels companys d’especialitats amb menys professorat als centres o dels companys que s’incorporaren els últims als seus centres o departaments  i que per tant davant una possible supressió els tocarà a ells abandonar l’escola o l’institut:
ACCIONS:
1.- Vaga al estil alemany o Merkel (amb el cap ben quadriculat, un cinc és un cinc): Cal ser molt estrictes a l’hora de posar notes i si algun alumne ha de suspendre i això implica repetir curs, doncs alea jacta est (no sigueu primmirats, tots sabem que molts aprovats ho són precisament per no incrementar els grups que pugen, ara farem el contrari, omplir cursos amb repetidors, REPETISC, no és una mesura arbitrària, només ha d'afectar els alumnes que per nota s’ho mereixen. Aquesta mesura implicarà:
·       Més aules per poder acollir els alumnes nous i els repetidors=més professors
·       Una inversió més alta en educació, si no volen gastar en desdoblaments, reforços, compensatòries... que paguen repeticions de curs  (7.115€ per curs i alumne, i perquè vegeu que sóc imparcial ací teniu la font: http://www.larazon.es/noticia/7902-estudiar-en-la-publica-cuesta-el-doble-que-en-la-concertada)
·       Pensem i convencem-nos, ho dic de veritat, i convencem la societat d’una gran realitat, com heu vist pel preu, repetir és un luxe, una segona oportunitat per corregir el que no vam fer bé, ¿a qui li regalen hui en dia més de set mil euros per fer un curs o per refer el que ha fet mal?
·       I com va dir aquell, si ens diuen alguna cosa contestem: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.
2.- Tancament als centres amb el corresponent consum de llum, aigua, telèfon...
·       Els centres públics són de tots, cal aprofitar-los al màxim i fer: cinefòrums, tallers, observacions astronòmiques i per què no? Acampades de final de curs ja que amb la crisi les famílies no poden pagar viatges a Roma o a Paris, i així com diu l’amic Güert, els alumnes es socialitzaran!.
·       Cal avisar l’enemic número 1 dels governs (no, no són els alumnes de l’IES Lluís Vives de València!) n’és: LA PREMSA. Que se’n faça ressò de les vostres accions, aviseu a Información, Levante, El País, El Mundo, La Ser, Público, Tele 5, la Sexta, o la premsa per Internet o a la que se us ocórrega, però feu-ho, és mà de sant amb els polítics.
Que la lluita no pare!