S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 11 d’abril de 2011

MEMÒRIES DEL VIATGER ESTÀTIC


Enlloc em trobava millor que prop de l’andana de la centenària estació.
Els trens entraven i eixien marcant l’inici o la fi d’una història i jo em trobava en aquell lloc privilegiat observant.  Gent d’arreu del món, uns contents, d’altres pensatius; amb el rostre seriós, enyorant el que havien deixat quilòmetres enllà o el que anaven a trobar en una destinació sempre massa llunyana, molts apressats, uns pocs perduts i desorientats, i ací i allà no faltava qui es fonia en una joiosa abraçada de benvinguda o en una nostàlgica aferrada de comiat.
Els trens que arribaven tenien un aspecte cansat, brut i desendreçat; paraven amb una alenada d’esgotament que malgrat tot, deixava endevinar la satisfacció de qui ha acomplert una tasca ben feta. Mentre, els combois que partien rebufaven nerviosos intentant reprimir la imminent eixida. Estaven nets i amb el posat d’un atleta que espera el tret d’eixida. Els uns esbatanaven les seues portes i escampaven una mar de gent neguitosa per iniciar la nova vida que acabaven d’encetar. Els altres les obrien lentament i engolien com un gran peix a aquells que atacaven el seu viatge iniciàtic.
Lletres de colors i ecos de cadència coneguda eren el centre d’interès de centenars de caps que enlairaven el seu rostre com qui desafia l’adversitat. De sobte, esperonats per un ressort ocult; esparsos com les roses que esclaten de la dacsa al foc, alguns entre ells abaixaven el cap i es posaven en marxa sense parlar-se, sense mirar-se, en una bella dansa de pletòrica incertesa fins confluir en una processó de gent que s’hi dirigia a la mateixa caravana expectant.
Cada viatger empenyia el seu equipatge com si fóra una càrrega imposada per capriciosos déus engelosits dels humans. Fràgils criatures arrossegaven grans embalums que hom qualificaria com una tasca impossible de dur a bon fi. D’altres carretejaven un mínim bagatge poc proporcionat al seu port. Al coll, de les anses o amb rodetes tots portaven ple d’incertesa l’equipatge, última arrel dins del seu món.
Des dels moments de més tràfec als més apaivagats jo controlava el flux incessant del meu xicotet forat de cuc, cordó umbilical entre dos universos. Les meues busques marcaven les arribades i les eixides de persones i màquines al ritme de l’incessant tic-tac viatger del meu cor.
F. Xavier Miralles Martines