S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 6 de desembre de 2011

XAVIER EN EL PAÍS DE LES PACOTILLES


Ja ve el Nadal i ens envaeix el seu esperit. Els carrers s’omplin de llums de colors i els balcons de barrocs ornaments. Ja està ací el Nadal i les cases regloten de dolços, cançons i figuretes fetes a Xina. Tot són bones intencions, falsos desitjos de felicitat i harmonia. S'acosta el Nadal.
El conill blanc salta una bardissa i paf! Del soroll em desperte suat i tremolós. Sí, ja hem encetat l’últim mes de l’any i pels dies del solstici d’hivern quan el sol passa pel primer punt de Capricorn i tenim el dia més negre de tot el calendari, l’Església celebra el naixement d’un home que va viure i va morir pobre com una rata. Si més no, contradictori amb la realitat eclesiàstica actual.
Com quan rodole pel cau del conill i traspasse la diminuta porta, igual, hui he eixit al carrer i m'he trobat en un nou món. Un esperit maligne s’havia apropiat de la gent i feia que gastaren el que no tenien i que desitjaren el que tenia el seu veí. Els nostres governants promovien el canvi climàtic, balafiaven electricitat i diners i creaven la zitzània entre els diversos carrers amb tot un enramat de llums que marejaven i camuflaven els semàfors. Els balcons els havien engalanat i creia que estava a Finlàndia, sí, feia fred però no veia cap ren, estrany. Rodabalcons de sagradesfamílies apareixien ací i allà com bolets, la qual cosa encara m’atordia més, potser fóra una setena columna d’Hamàs que volguera destruir els profinesos? No ho sabia però em feia por. Mentre anava pel carrer em sentia protagonista de The walking dead: Havia de fugir i amagar-me de les hosts de zombis que amb un somriure d’orella a orella venien desitjosos a besar-me i a xuclar-me tota la felicitat. Eren els mateixos zombis que quan les coses m'anaren malament desapareixerien el la foscor de les seues tombes.
Entrava en les cases i semblava que foren basars xinesos plens de figuretes de betlem de plàstic amb rostres amb reminiscències orientals, avets sintètics plens de boles de colors i garlandes inflamables, tot, rematat per llumetes estroboscòpiques i juganeres que hagueren captivat a qualsevol epilèptic. Accedia al menjador i la música pastosa que saturava les neurones per tot arreu sonava com un mantra anunciador d'alguna desgràcia. Vaig mirar la taula: Safates plenes de dolços em temptaven i asseguraven el pa dels treballadors de gimnasos, tendes d’esport i de les farmacèutiques del sector de la diabetis.
Ja ha arribat el Nadal, quina sort, això vol dir que prompte s’acabarà, podrem eixir tranquils al carrer i afrontar amb valor la realitat del nou any que s’apropa que de segur que ens portarà més d’un disgust. Però també ens durà alguna alegria, per xicoteta que siga, com l’oriol que torna del paradís africà a la nostra terra per engendrar nova vida plena d’esperança. Bon solstici a tothom.
Xavier Miralles Martines

Llicència de Creative Commons
XAVIER EN EL PAÍS DE LES PACOTILLES de Xavier Miralles Martínez està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

dimarts, 29 de novembre de 2011

ENTRE ELS 100 FINALISTES DELS DIARI INFORMACION

Encara que amb alguna modificació respecte l'original  per poder concursar (http://elblocdexavi.blogspot.com/2011/11/de-princeses-i-gripaus.html), aquesta és la versió que ha publicat el diari INFORMACION.

Si algú ho llig i li agrada POT VOTAR-ME (http://comunidad.diarioinformacion.com/galeria-multimedia/CONCURSOS/microrrelatos-finalistas/35439/48.html) abans del 5 de desembre per intentar classificar-me entre els 25 finalistes. Gràcies

dissabte, 26 de novembre de 2011

EL SALT

altEL SALT by Xavier68
EL SALT, a photo by Xavier68 on Flickr.
El Salt torna a brollar. Una imatge que encara que es repeteix periòdicament no per això deixa de ser preciosa.

dilluns, 14 de novembre de 2011

PERTINÈNCIA


Sembla mentida el que es pot llegir aquestos dies en els editorials de tots els diaris de dreta i en els pocs que hi ha de més progressistes (d’esquerra no hi ha cap, que jo sàpiga). Tot són desqualificacions ja no tan sols als adversaris sinó ara també als votants de l’opció contraria a la del periodista. És sensat pensar que defenguen la seua idea política, però d’això a l’escarn del contrari se’n va un bon tros.
Altra cosa que sembla estar produint-se d’unes eleccions ençà és que els sondejos electorals no serveixen per saber la intenció de vot sinó tot al contrari; les enquestes d’opinió determinen el vot en molts casos. Pense que deu ser per l’afany humà d’apostar sempre sobre segur; la qual cosa aprofiten els mitjans de comunicació i els poders fàctics per girar el rumb polític d’un estat sobirà.
No gens menys curiós sembla el fet que la classe obrera vote a la dreta i en menys proporció a l’inrevés, que les classes dirigents voten a l’esquerra. El primer cas sembla kafkià. Com un obrer de la construcció, un funcionari públic, un treballador de banca o un empleat del comerç poden votar a aquells que van a utilitzar-los com a mà d’obra barata fins que els hagen tret tot el suc i després els llançaran a la deriva neoliberal sense cap protecció social? El segon cas seria desitjable.
I què esperem d’uns partits polítics majoritaris que tenen hui per hui l’Església com el quart poder de l’Estat? Quan s’acabarà eixa dependència i eixa por a l’Església per part dels polítics? Quan l’Església deixarà de voler dominar la societat i vetllarà pel bé dels més desfavorits en compte d’arrimar-se al sol que més escalfa (el de l’or, l’Euro, el Dolar...) i amassar poder terrenal? Com n’està  l’Església de deslligada del seu poble,  que a València;  com podem llegir en la premsa,  han editat abans un devocionari i fan catequesi en xinés que no pas en valencià? Quin millor exemple podríem veure de rendició dels poders religiosos als poders econòmics?
Ara, ja només ens queda esperar que qui resulte elegit com a president de l’Estat Espanyol ens ajude a eixir de la situació econòmica en què ens trobem sense que ho haja de pagar la gran majoria de la població, els més pobres, encara que siga l’opció més senzilla (retallar en beneficis socials, qui els vulga que se’ls pague; resa el mantra neoliberal). Que els polítics justifiquen el seu sou posant els mitjans adequats per crear riquesa, no per a ells sinó per a tots i que el poble vote de manera pertinent als seus interessos i no enlluernats o embogits pels cants de sirena:
[...] Qui acosta la seua nau sense saber-ho i escolta la veu de les Sirenes ja mai més es veurà envoltat de la seua esposa i dels seus tendres fills, plens d’alegria perquè ha tornat a casa; abans bé, l’encisen aquestes amb el seu sonor cant assegudes en un prat on les envolta un gran munt d’ossos humans putrefactes, coberts de pell seca. Fes passar de llarg la nau i, fonent cera agradable com la mel, unta les orelles dels teus companys perquè cap d’ells les escolte [...]. Homer, L’Odissea, Cant XII. Traducció personal.



(Xicotet homenatge a un gran poble, el grec; que ens va donar la cultura, el nostre model social i polític, l’art... i que ha estat afonat per polítics incompetents i un mercat despietat).
Xavier Miralles Martines

dimarts, 1 de novembre de 2011

FIRA DE TOTS SANTS 2011

FIRA DE TOTS SANTS 2011 by Xavier68
FIRA DE TOTS SANTS 2011, a photo by Xavier68 on Flickr.

El Palau des del Palau!

DE PRINCESES I GRIPAUS


Això era i no era una princesa que ho tenia tot: Un palau, un regne, cavalls,  balls nocturns, bellesa i fins i tot gaudia  d’una gran vida de buidor.
Un dia mentre passejava pel seu immens jardí, fruit del treball desinteressant dels seus famolencs súbdits, trobà un llefiscós gripau verd. El mirà fixament als seus protuberants ulls de batraci i aquest la mirà fredament.
Segons mana la tradició, sense pensar-s’ho gens ni mica i fidel als ensenyaments cortesans que tant de futur anaven a deparar-li, el besà amorosament i...
Ara, la princesa jau al llit intoxicada amb el cos ple d’uns deslluïdors grans pustulosos, però això sí, ha afegit a la seua reial saviesa un gran aprenentatge vital: Amb prínceps o amb gripaus cal practicar sexe segur.

Xavier Miralles Martines


Llicència de Creative Commons
DE PRINCESES I GRIPAUS de Francesc Xavier Miralles Martínez està subjecta a una llicència de Reconeixement-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://elblocdexavi.blogspot.com/.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

PRESENTACIÓ DE LA FIRA DE TOTS SANTS


Benvinguts siguen tots a la inauguració de la Fira de Tots Sants de Cocentaina: Autoritats estatals, autonòmiques, provincials, comarcals i locals. I sense cap afany de menysprear la vàlua de ningú, també volem donar una especial benvinguda a totes les persones arribades d’arreu del nostre territori i a tots els habitants de la nostra vila comtal. Bon dia a tots i bona fira!
Per a la colla de tabals i dolçaines el Mal Passet de Cocentaina és un plaer molt gran poder formar part un any més de la nostra Fira. Enguany estem recollint la llavor que sembràrem fa dos anys durant la Fira del nostre desè aniversari. D’aquella inoblidable Dolça Fira va sortir un Esclat de Fira que ressonarà d'ací una estona pels carrers del nostre poble i ara mateix podran escoltar una obertura musical inspirada en la nostra Fira de Tots Sants que de ben segur  ben aviat es convertirà en el seu himne.
Anem a interpretar-los  l’obertura Fira de Tots Sants dirigida pel seu compositor, i director de la nostra colla, Francisco Valor amb la col·laboració vocal del Cor de Cambra Discantus de Cocentaina.
Aquesta peça musical esdevindrà la baula que lligarà definitivament la nostra Fira a la seua terra, a  la Cocentaina que va veure nàixer aquest  gran esdeveniment al al si de la corona catalanoaragonesa ara fa 665 anys en aquell llunyà  mes de setembre del 1346. Els sons de la dolçaina ressonen a la nostra terra valenciana des de ben antic i de ben segur que sempre van acompanyar i acompanyaran la nostra celebració, però a més escoltarem un altre element sonor que ens recorda que la Fira és del poble i per al poble, oirem les veus de la Fira gràcies al cor de cambra Discantus, les veus de tota la gent que ha passat any rere any per Cocentaina i ens ha ajudat a forjar el nostre tarannà.
Esperem que els agrade aquesta melodia, que arrele en tots vostès i encara que només siga per uns instants que tots se senten socarrats de Cocentaina, cocentainers i cocentaineres orgullosos de les seues arrels i devanits per tots els fruits que hem donat i que donarem durant molts anys més gràcies a ser poble, i part d’un poble i d’una cultura que ens caracteritzà i que ens ha integrat en aquest el nostre territori desitjós d’acollir  les noves llavors que han de florir i donar els fruits que ens perpetuaran com a poble orgullós de la seua singularitat.
Que gaudisquen de la nostra evocadora música, de la nostra Fira i del nostre poble, que per uns instants eterns, serà de tots.
Moltes gràcies.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

GATADES


Els gats ben prompte van comprendre que la vida en les llars egípcies els resultaria més fàcil que en el medi salvatge, però aquesta comoditat els va suposar encarregar-se d’exterminar els rosegadors que malmetien les abundants collites de la vora del Nil. Tan grata va ser està simbiosi que els egipcis van consagrar un lloc en el seu divinari a Bastet, deessa de la joia amb cos de dóna i cap de gat. Els fenicis van ser els primers que van exportar els gats arreu de les costes del Mediterrani. Després els romans els van portar al capdavant dels seus exercits ja que per a ells simbolitzaven la victòria a la qual van sotmetre la conca del Mare Nostrum i moltes altres terres bàrbares. Només durant el fosc temps de la dominació de l’Església medieval el felí va ser considerat un símbol de bruixeria i per tant calia abatre’ls amb la seva propietària. Els francesos, la seva racionalitat i Napoleó al capdavant, van tornar els gats al seu estatus casolà perquè acabaren amb les plagues de rates que assolaven el Vell Continent.
D’un quant temps ençà, els carrers i les places dels pobles i ciutats s’han omplert de gats. La major part dels felins estan llustrosos i ociosos, prenen el sol damunt els cotxes i fugen mandrosament quan se senten en perill. Sembla que vivim perpètuament a la Torre Argentina de la Ciutat Eterna. No són animals que molesten gaire; però al voltant dels mixanos ha nascut una moda que caldria posar sota el microscopi sociològic.
Si abans els gats residien en la nostra casa, els alimentàvem i ells ens netejaven la llar de molestos rosegadors; ara les persones alimenten els gats del carrer sense allotjar-los, cosa que produeix almenys, tres elements molestos: Brutícia, una procreació excessiva de felins i la deixadesa en la seva funció de caçadors.
Pel que fa la brutícia, hui en dia, els llocs destinats per a l’esbarjo o les zones de pas dels humans estan plens de menjadores i abeuradors per als gats que a més de sobrealimentar-los, embruten, molesten, fan olor i nodreixen les paneroles. Sobre la seva tasca de predadors, els gats han deixat de fer-la, ni per menjar, ni per jugar; estan ociosos i el no fer res els adormix fins i tot l’instint de caçar. Per últim, aquestos moixos com que estan ben nodrits es reprodueixen com si foren ratolins, creix el seu nombre i s’incrementa el perill de mossegades i arrapades o d’accidents de trànsit per la seva culpa.
A tot açò, se suposa que algú, siga una entitat privada o pública, està duent a terme algun tipus de control veterinari per impedir les zoonosis (dermatofitosi, difilobotriasi, pasteurel·losi; o la més popular de totes, la toxoplasmosi) i a més, la societat espera també una acció pedagògica per part d’eixos agents socials que frene eixe hàbit insalubre sense el qual la quantitat de gats al carrer seria la que puguera suportar l’ecosistema urbà.
No demane el seu extermini, com tampoc el de casos semblants com ara els coloms o, quasi segur que molt aviat ho seran també, els dels massa simpàtics i descarats esquirols que comencen a omplir els nostres parcs. Només vull un poc de seny per part de tothom: Els uns, associacions i administració, que eduquen les persones per evitar l’abandonament de mascotes ja que això propicia l’aparició de les molestes menjadores pels carrers. I que els altres, aquelles persones que empeses per un atàvic sentiment d’apropament a la natura i a la seva fauna, aquests últims, que es posen en contacte amb els experts adequats i que els canalitzen eixe ímpetu irrefrenable cap a accions organitzades en pro de la vida salvatge urbana com ara l’esterilització de gats i gossos abandonats o el seu tractament veterinari.
Qui gaudisca dels gats, sense cap dubte els ha d’adoptar i els ha de fer un lloc en sa casa com s’ha fet des de fa més de vuit mil anys. Que els alimente i que els cuide i que els mixans els donen a canvi, ara ja no la seva destresa caçadora sinó la seva capacitat terapèutica per fer-nos sentir bé. Així, matem dos pardals d’un sol tir: Per una banda els amants dels gats satisfan els seus impulsos de socórrer els que ells pensen indefensos éssers vius  i per l’altra, la resta de pobladors de les urbs que no posseixen eixa sensibilitat podran, si més no, viure en un medi menys infecte i més segur.
Xavier Miralles Martines

divendres, 23 de setembre de 2011

TORNADA A L’ESCOLA



Fa anys, molts anys, la tornada a l’escola era la festa de la normalitat. S’acabava l’estiu i tornava la monotonia: Dels horaris, rutines, activitats... fins i tot semblava que la tardor ens embolcallava amb el seu mantell de poques hores de llum i primers freds de la temporada que alentien  la nostra vida tot i asserenant la voràgine estiuenca.
Ja fa anys que l’inici del curs escolar és el principi d’un calvari familiar i social. És el temps de la despesa econòmica desgavellada en llibres, roba, matrícules, material escolar i un sense fi de compres que tot i anunciades i sabudes no deixen de llançar a perdre les ja prou espatllades economies familiars. A més, ara també és el temps dels anuncis administratius sobre les intencions (a voltes malintencionades) de planificació educativa. Preparatius fets en la gran majoria dels casos per polítics allunyats de la realitat escolar, més encaminats a quedar bé davant del partit per medrar en les seues grises carreres professionals que en fer un bé a la societat. Enguany ha tocat desprestigiar els docents tot i posant en dubte el seu horari de treball.
Polítics sense escrúpols han difamat sobre l’horari docent tot i sabent que estaven contant una veritat a mitges. Els mestres i professors treballen 37 hores i mitja a la setmana (cosa que hauria de ser exemple per a tots els treballadors per poder crear nous llocs de treball en compte de fer jornades eternes i hores extra sense parar per a l’enriquiment d’uns pocs). D’eixes 37,5 hores, una part la destinen a docència directa amb alumnes (25 hores de classes en Primària i 18 en Secundària) i unes altres ( fins a 37,5h) a altres tipus de docència com puguen ser les tutories, correccions, guàrdies de patis i corredors, substitucions, preparació, formació... Qui voldria que augmentaren les hores de quiròfan del cirurgià que va a operar-lo? Ningú. Si els pares llegiren entre línies haurien de deduir que quantes menys hores impartira el docent del seu fill millor ho faria i al contrari, a més càrrega horària menys qualitat educativa. I no vull dir que els lleven hores de docència; com està, està bé. Potser en Primària n’hi ha massa hores lectives, però com que és una etapa que ningú se la pren massa seriosament no importa;  però un mestre que ha d’estar tot el dia en el mateix grup d’escolars pot acabar boig al llarg de l’any i a més, li queda poc temps per preparar unes classes que se separen mínimament del simple fet de llegir-los la cartilla. Abans de tirar-se les mans al cap els lectors, que proven a entretindre un estiu durant cinc hores al dia un grup de 20 xiquets que estiguen tancats durant unes vuit hores i que opinen en conseqüència.
El més curiós de tot és que eixos polítics difamatoris són aquells que van aprovar la ja difunta LOCE (Ley Órganica de Calidad de la Educación) amb la qual es van omplir la boca mentre parlaven de recuperar el respecte i valoració perduts pels mestres i professors (Veieu l’Exposició de motius, introducció, i el capítol II, art. 3e de la dita llei) als quals ara els tiren per terra i els refreguen pel fang de la mentida amb l’única intenció de girar en contra seua l’opinió pública. Així,  un cop els professionals escarnits, les famílies veuran bé les privatitzacions del sistema educatiu que eixos polítics tenen previst dur a terme el més aviat possible. I clar, amb l’opinió pública en contra dels docents, qui no veurà bé la privatització de l’ensenyament amb professors titella de l’escola privada al servei del que dicte el neoliberalisme i la Santa Seu? Bona tornada a l’escola
F. Xavier Miralles Martines

dissabte, 6 d’agost de 2011

RECEPTES MÈDIQUES AMB FACTURA, QUINES MENTS MÉS PRIVILEGIADES LES DELS NOSTRES POLÍTICS!


Què bonic seria ser polític, vertaders privilegiats del segle XXI que o acaben fent-se rics en alguna empresa privada amb la qual es van portar bé quan tenien influències o busquen com parasitar la societat des del seu escó fins a la fi dels seus dies. Tenim el cas recent del nostre expresident que no vol deixar d’influir en el món del poder ni pot deixar d’omplir-se la butxaca, cosa que fa prou malament si tenim en compte que amb un sou astronòmic només ha sigut capaç d’estalviar vora 900€ des que és Molt Honorable; però que és molt coherent amb la seua mala administració pecuniària del País Valencià que està arribant al punt d’abocar-nos a la bancarrota per a la posterior privatització dels serveis públics tot i començant per l’educació i la sanitat.
També és veritat que hi ha alguns polítics amb bona voluntat, pocs, que tenien un treball digne i han volgut dedicar part de la seua vida a fer de la nostra societat un lloc millor. Aquestos polítics els reconeixerem perquè un dia tornen a treballar en el seu ofici d’origen i encara que arrosseguen alguns privilegis sobretot a nivell de pensions, no dissenyen la seua vida al voltant de la xuclada perpètua dels impostos dels treballadors.
Però què podem dir de la bona voluntat dels polítics que de ben joves, sense pràcticament experiència laboral o amb una experiència de pantomima, han començat a medrar dins del partit (perquè no és cert que qualsevol s’apunta a un partit i es converteix en candidat, cal... cal fer de tot) amb la finalitat d’abastar els més alts nivells de poder possible (que equivalen a més privilegis: sous, secretària, cotxe oficial, guardaespatlles, dietes... que amb un poquet de sort els romandrà de per vida!) amb l’únic fi de fer de la política el seu mitjà de vida (i d’enriquiment). Polítics que quan es gira la truita i ja no són ben vistos pels ombrívols capitostos del partit i perden el seu favor polític, si no fóra per tots els privilegis que s’han  autoatorgat prompte passarien fam i com que no tenen ni ofici ni benefici, si no han sigut bons amb algun empresari, difícilment trobaran un treball.
Caldria, ja, un referèndum sobre els privilegis dels polítics i que intenten convèncer-nos de per què ells són uns treballadors privilegiats i especials si en general ni abans ni després de la seua vida política mai no han destacat en res. Acaben, com a molt, de simples assessors de compromís (això sí, ben pagats) que quan veuen les banyes del bou són els primers a abandonar el vaixell, com per exemple va fer Rato quan va estar econòmicament miop al capdavant del FMI (i per cert, la seua gestió a més de ser nefasta va ser d’un servilisme total als mercats). Quants polítics coneixem que després de la seva vida política hagen esdevingut líders empresarials o intel·lectuals? Aleshores, per què han d’estar en el més alt dels altars socials? Tenim clars exemples d’eixes ments privilegiades: Uns es deixen enganyar per serveis d’espionatge estrangers, Aznar, altres no veuen vindre una crisi mundial, Zapatero, o uns més propers, nomenen assessors de caixes d’estalvi que s’encarreguen de buidar-les i deixar-les en bancarrota, Camps.
I tot açò aflora perquè vaig anar a pels meus medicaments contra l’al·lèrgia (provocada per un mal control mediambiental dels contaminants en suspensió aèria per part dels polítics) i amb les receptes em van entregar una mena de factura amb el càlcul de quant costa el meu tractament. Eixos polítics tan brillants que han tingut eixa genial idea si al darrere no hi tingueren la intenció de manipular-nos psicològicament perquè en un futur proper acceptem una reducció de prestacions socials, haurien d’haver posat, per a ser justos; al costat d’eixa despesa, el valor dels 20 anys que porte cotitzant a la Seguretat Social (o tres o dotze, o trenta-tres o quaranta, els que siguen). Si considerem la meua aportació a la Seguretat Social com si haguera sigut un pla de pensions amb uns rendiments reportats mínims, calcule que haguera obtingut uns 60.000€ pels 20 anys de treball (uns 200.000€ per a 40 anys). Amb la inclusió en la damunt dita factura dels meus ingressos a la caixa comuna al costat de les meues despeses mèdiques haguera pogut constatar amb orgull tant la meua aportació al bé comú, com la bondat del nostre sistema de previsió social. La manera com ho han fet, demostra l'afany de l'Orxata Party valencià d'anar reduint proteccions socials en pro d'una societat cada cop més desvalguda socialment i per tant més manipulable políticament i econòmica.
Xavier Miralles Martines

Licencia de Creative Commons
RECEPTES MÈDIQUES AMB FACTURA, QUINES MENTS MÉS PRIVILEGIADES LES DELS NOSTRES POLÍTICS! by F. Xavier Miralles Martínez is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-SinObraDerivada 3.0 Unported License.

dijous, 28 de juliol de 2011

EL ALACRAN SIN AMIGOS


El alacrán no tiene amigos, llora sin consuelo
y su canto rinde a las estrellas del cielo.

Nadie le junta,
la culpa, su ponzoñosa punta.

Una araña negra, con su negra madre por allí pasa
y ve llorar al alacrán tras una calabaza.

Al descubrir el por qué de su gran pena
pone en marcha una gran estratagema:

Le teje una capucha que cubre su mal aguijón
y se lo pasan pipa el resto de la estación.

F. Xavier Miralles Martines

divendres, 22 de juliol de 2011

BUFS ESTIUENCS


Amb l’arribada de l’estiu i la pujada de les temperatures hi ha moments “buf!” en què una davallada brusca de la tensió arterial deguda al comportament dels fluids corporals sotmesos a les altes temperatures amb l’afegit d’una alta pressió atmosfèrica causada pels anticiclons estiuencs ens deixa aixafats i fora de joc vital. Però aquest estiu promet: No són només les causes físiques les culpables de les decaigudes. Ara s’hi afegeixen les metafísiques: 

Mentre escric este article a les portes del TSJ, a València, espere l’arribada anunciada del Molt Honorable amb la intenció de declarar-se culpable, revol de periodistes, falsa alarma. Portes tancades. Portes obertes, revol de periodistes, ara ve; obriu pas... Però no apareix ningú i acabe l’article sense veure al famós home dels vestits “hui-me’ls-pague-jo-demà-me’ls-regalen”. Vaig a dinar a casa, faig la becadeta i m’alce amb la veu seràfica de la ràdio del veí que anuncia la dimissió del president. Diu que no ha comés cap delicte, però... fa unes hores no volia acceptar la culpa i la multa com van fer dos dels quatre imputats? La veritat, costa. 

Ara d’una manera freudiana em ve al cap un altre personatge del carnaval polític: El President del congrés dels diputats de l’Estat Espanyol el molt “socialisto” en José Bono. Segueix amb la seua guerra del decor a l’hora d’entrar en els seus dominis. A partir d’ara, influït segurament per les seues imparables visites a la parròquia del seu barri, no es podrà entrar al congrés vestit de manera indecorosa (segons els seus barems, clar), ni treballadors, ni visitants, ni polítics. I realment els polítics vestits amb decor seran els que més honoren la institució democràtica? Una dona amb minifalda o un home amb pantalons curts estaran deshonrant el congrés més que els polítics corruptes que el visiten i hi romanen o els absentitstes que només el visiten en les votacions transcendentals (correctament vestits, clar) per justificar el seu sou i les seues dietes? 

I més relacions psicològiques em porten ara a la memòria un altre insigne personatge: El president d’una institució tan degradada com la CEOE heretada de Díaz Ferrán, el infalible Juan Rosell. El president de la institució que ens salvarà de la crisi mundial declarà que els funcionaris són prepotents, clar, n’hi ha de funcionaris, de dependents de supermercat, fabricants de joguets, directius d’hidroelèctriques, empleats de banca o de gasolinera i fins i tot empresaris i dirigents de patronals o de sindicats que son prepotents. Però la majoria dels funcionaris fan el seu treball tan bé com poden i els deixen i a més, són la locomotora dels beneficis socials dels treballadors ja que ells encara poden fer valdre els seus drets obrers i això incomoda els empresaris que cada volta volen retallar més i més tots els avanços socials dels treballadors en benefici de la seua butxaca. A més, vol que es penalitze els funcionaris que no compleixen amb el seu treball (no diu res de premiar els que ho fan bé, clar eixa és la seua obligació). Però qui els sanciona a ells que des de fa anys ens demostren que sense les ajudes de la mamella estatal no són capaços de fer del nostre país un estat capdavanter industrialment parlant? Ells el que volen és beneficis ràpids, EREs, tancament d’empresa i obrir-la amb un altre nom o deslocalitzar-la a un país on els treballadors només siguen objectes d’usar i tirar i els funcionaris amb un sobre ple de bitllets faciliten totes les seues gestions. 

Per relaxar-me un poc de tanta impressió vaig a un típic acte estiuenc i l’alcalde, regidor o polític de torn que el presenta ens delecta amb un discurs improvisat, un desgavell d’idees i de llocs comuns de la política i els més valents, que el fan en valencià, ens fascinen amb un nivell de llengua més propi d’un mal estudiant de secundària que d’un representant del poble. Si avaluarem el nivell de llengua d’eixos polítics de segur que no superarien els estàndards dels informes PISA i estarien al nivell dels habitants del Kirguizistan (amb tot el respecte cap als kirguís). 

Torne a casa, engegue el televisor i el buf! ja em deixa KO. Veig el sant rostre de la sapiència, l’eteri Eduard Punset, adalil de la ciència i de la cultura a qui tenia en el més gran dels altars de l’admiració pròpia i aliena, repetisc, el veig fent l’anunci d’un pa de motlle industrial. El gran guru de la cultura s’ha venut als mercats mundials per un grapat d’euros (o dòlars o iuans, ves a saber). En un acte agònic digne de pel·lícula em trec de damunt la llosa que m’ha esclafat físicament i ànimica, trec forces de la meva indignació i l’esborre com a amic del Facebook i ara sí, descanse en pau després d’una jornada esgotadora de bufs rere bufs.

Revisat el 24/07/2011 13.50h




  Xavier Miralles Martines



BUFS ESTIUENCS by Xavier Miralles Martínez is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported License.

Creado a partir de la obra en elblocdexavi.blogspot.com.

divendres, 15 de juliol de 2011

LA DRETA VALENCIANA MANIPULA ELS SEUS CIUTADANS

Un exemple més de com la dreta més rabiosa i feixista del País Valencià manipula la informació. Si Camps va a la presó què dirà que el govern valencià es trasllada a Picassent per recordar els temps de Jaume I i la seua cort itinerant? Com podem aguantar un president d'opereta com aquest que ha passat de dir que es pagava els vestits a assegurar que li'ls van regalar com president del PP valencià, com a mínim i sense cap presumpció, és un MENTIDER i un mentider no ens pot dirigir ja que mai sabrem si ens està enganyant (com sempre) o no. I no ho dic jo que no sóc ningú ho diu tothomi si no mireu un exemple: enllaç 1 o enllaç 2 o els que feu com la gent intel·ligent, no mireu de normal Canal 9, mireu aquest fragment (menys d'un minut de Canal 9 és innocu) i jutgeu.

Visualització prèvia

CIUDAD 12/07/2011

diumenge, 10 de juliol de 2011

REDITS POLÍTICS A QUALSEVOL PREU


Dijous passat va saltar la llebre. La premsa es feia ressò d’una notícia sobre la denúncia a l’escola pública el Romeral que un anònim havia fet tot i insinuant que s’hi adoctrinava els xiquets i xiquetes de 5 anys en el nacionalisme.
Hi ha coses que no estan clares des d’un principi i aquesta de la denúncia al Romeral n’és una. Jo veig molt just que un pare o una mare o millor encara la parella de progenitors vetlle per l’educació que rep el seu fill o la seua filla, però si a l’hora de reclamar no se segueixen els passos establerts i s’amaga la persona darrere d’una entitat amb un conegut tarannà d’intolerància, hi ha alguna cosa més a sota que la simple preocupació per l’educació dels seus plançons.
Els pares sota l’empara de la LODE tenen el dret a triar el centre públic, privat o concertat que desitgen per al seu fill. Els primers, com el Romeral,  no adoctrinen de ninguna manera, apliquen; en l’assumpte que ens ocupa, la Constitució Espanyola en el seu article tercer i l’Estatut d’Autonomia; en aquest cas, l’article primer i sisè que no debades són dels primers articles d’ambdues cartes magnes ja que protegeixen els drets més elementals dels ciutadans. Els centres privats i concertats per la seva banda, sí que adoctrinen ja que per definició pròpia i com a referent de la seua creació tenen un ideari que cal transmetre (i sotmetre) als seus alumnes. Aleshores, aquest pare per què porta els seus fills al Romeral si pot triar un ensenyament més castellanitzat (els centres concertats alcoians brillen per l’absència de línies en valencià) i ideològicament més acord amb la seua forma de pensar neoliberal?
El que és ben cert és que existeixen partits que dins dels seus punts bàsics d’actuació política  parlen de “garantizar la libertad en la elección de la lengua” i associacions com “La Asociación Nacional por las Libertades Lingüísticas (ANLL)” que com es pot veure pel seu nom, té un caire nacionalista i poc tolerant.  Ambdues institucions van ideològicament de la mà (i potser tenen un parentiu ben proper) i les dues no tenen altre objectiu que l’eliminació del valencià com ja fa temps intenten fer a Catalunya amb el seu valencià (català en ambdós casos). Per molt que demagògicament alguns grups vulguen estendre la falsa idea de la llibertat d’elecció, en certes decisions ha de ser presa de manera científica ja que no tots tenim la capacitat de decidir què és millor o pitjor en certs temes i menys encara quan l’afectat, com en aquest cas, és tota una societat. Llavors, no pot prevaldre l’egoisme intolerant d’uns pocs sobre la realitat històrica d’un país i aleshores, en aquest assumpte d’interès social i no pas individual, hem de fer cas al manament constitucional i estatutari sobre la protecció de les llengües de l’Estat Espanyol distintes del castellà, i les institucions han de donar preeminència educativa i social al valencià per evitar la seua desaparició.
Pel que hem vist fins ara, darrere de tanta queixa hi ha un rerefons de propaganda política, o millor, d’adobament del terreny polític amb la vista ben posada en les properes eleccions. I, és correcte jugar amb els nostres fills per retre l’homenatge degut al nostre partit polític? El que hauria d’haver fet està persona i més si té mires polítiques com s’entreveu, és haver portat la seua queixa  als fòrums polítics adequats i hi debatre els seu problema,  però no usar els xiquets com a arma llancívola ja que fins i tot, podria estar arribant a conculcar-los els principis setè i desè de la carta internacional dels drets dels infants de les Nacions Unides.
Per acabar, sóc de l’opinió que des de l’any 1978 a hores d’ara, mai no havia aparegut tant de grup que s’omplira la boca amb les paraules democràcia, llibertat, dret... per voler indicar la seua set de tot el contrari, aleshores, a partir d’ara caldrà desconfiar, d’entrada, dels grups que facen ostentació d’eixos termes ja que sembla que el que realment desitgen és sotmetre  la societat al seu control i al seu gust.

Xavier Miralles Martines
EDITAT DE L'ORIGINAL L'11/7/2011

Licencia de Creative Commons
REDITS POLÍTICS A QUALSEVOL PREU by Xavier Miralles Martínez is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported License.

dijous, 30 de juny de 2011

TENDRA INNOCÈNCIA

Comentari al bloc de Marina López EN LA CABEZA DE UNA ADOLESCENTE

Que tendra és la innocència i com n’és d’atrevida la ignorància. Marina, el més important en esta vida no són els idiomes, segons el teu raonament el més important és algun idioma: l’anglès, el castellà (espanyol, a Espanya s’entén qualsevol llengua parlada a l’estat, gallec, català o valencià si ho prefereixes, i èuscar, a més de moltes altres com l’arenés, el lleonès, l’aragonès...), el xinés i un poc de francès. Marina el més important és aprendre un poc de tot i un molt del que t’agrade, ser competent en la teua feina i feliç en la teua vida.
 Una llengua no és millor per l’ús que se li dóna, sinó pel prestigi que du al seu darrere (valencià i anglès més de mil anys de literatura i cultura) i per l’orgull dels que la parlen ja que això els arrela a la seua terra (parlar llengües prestigioses fora del seu lloc natural ens aliena) i com a fills agraïts, rebem l’herència mil·lenària dels nostres avantpassats amb orgull (català, castellà, francès...). I és important que aprengues valencià per la mateixa regla de tres que t’atrau el xinés, entendre’ns als que parlem valencià i respectar-nos quan l’usem a casa nostra (de més enllà dels Pirineus fins a més enllà del Segura i dins del mar a les Illes Balears i un poc a Sardenya) i no per la simple xafarderia d’escoltar converses alienes de botigueres. I per cert, quan aprengués xinés segurament el que aprendràs és mandarí i entraràs a algunes tendes on parlen alguna de les altres 12 llengües (ells les anomenen dialectes per culpa del exacerbat nacionalisme comunista xinés que com els nacionalismes feixistes espanyols han volgut esborrar tot allò que no uniforme la societat per tal de sotmetre-la millor) del territori xinés i et quedaràs com fava, sense entendre res, si no t’ho creus ves al cinema, que també és cultura, i mira “Un cuento Chino”.
Pel que fa el teu odi al sistema d’ensenyament públic supose que vindrà arran d’alguna mala experiència personal ja que tu mateixa t’autodenomines “una chica (...) que no le gusta estudiar” jo he treballat en l’ensenyament privat 10 anys i en fa 9 que ho faig en el públic i et puc assegurar que sóc igual de bo o de roí, amb una única diferència, que en la privada jo era una ferramenta del meu amo i els estudiants, com tu, i els seus pares, la nostra gallina dels ous d’or. Jo no tenia cap dret i a vosaltres us enganyàvem amb l’embolcall d’una magna presentació però el que preteníem era introduir-vos la nostra ideologia i programar-vos perquè quan calguera fóreu agraïts a la institució. Es veritat que a la pública hi ha mals professors, però tu no dius res ni dels bons professors que has tingut, ni dels altres professors del teu centre actual, el de castellà, el de matemàtiques, el d’educació física, tots són brillants i políglotes?  Marina jo parle 4 idiomes (i vaig començar alemany i xinés), tinc diversos premis d’innovació pedagògica i no crec que ara t’agrade estudiar més que abans, ara simplement et donen la mateixa píndola amb un poc de sucre, el que crec és que estan aplanant el camí per convertir-te en una esclava del sistema neoliberal que ens ha portat a la crisi actual. A les classes baixes i mitjanes les enfonsa en el fang i catapulta a l’èxit a les classes altes gràcies a la gent sotmesa al sistema que es creu que cal ser productiu per a “ells”, permutar moltes voltes de lloc de treball així sempre tenen carn fresca i tu als quaranta et cremes professionalment  i no vals per a res, saber idiomes i no haver de pagar traductors, intèrprets... Però el que cal és canviar el sistema per un que ens respecte com a persones i que el tresor més gran que tinguem siga el temps per a nosaltres, els nostres fills o pares, amics o familiars. Ànim, que encara que no vas molt ben encaminada escrius bé i això sembla que t’ho han ensenyat els incompetents professors i mestres de l’ensenyament públic. Una abraçada.

dilluns, 27 de juny de 2011

CORTINES DE FUM DE LA DRETA VALENCIANA

Aquest escrit surt a la llum arran d’un comentari que vaig fer a un article de l’amic Alfons Esteve (El Temps, núm. 1409, de 14 de juny de 2011) sobre el plurilingüisme galleguitzador que vol imposar l’exconseller d’educació Alejandro Font de Mora Turon i que ha assegurat que rcolzarà el nou conseller José Ciscar. Alfons em va encoratjar a convertir la meva crítica colèrica en un nou article, ara no sobre el plurilingüisme arrasador i lingüicida d’una dreta rancuniosa i venjativa si no sobre tot el que hi ha al voltant d’eixes accions que no per desgavellades no deixen d’estar menys programades.
Quina és la intenció oculta del Govern Valencià (del PP, de la dreta espanyolista) en gran part de les seues accions? Esborrar el valencià? Sí, però de rebot, com a acte populista que acontente part del seu electorat. Fer-nos anglòfons? No,  ja que els nostres polítics no apliquen als seus vassalls valencians (nosaltres) el que ells fan amb els seus propis plançons perquè aprenguen a parlar la llengua dels fills de la Gran Bretanya. Aleshores quin interès hi ha a emprenyar  la gent i mobilitzar-la, crear un mal ambient social i fer que des de fora estant del País Valencià semble que sempre estem en una ebullició de protestes? La raó per “cremar” polítics amb accions sense trellat ha de ser de molt de pes. I tant, ja que els dictàmens que guien aquestes accions tenen un origen diví: L’Església Catòlica, que s’ha autonomenat des de fa segles la veu de Déu en la Terra, i la seua set infinita de poder com ha demostrat en els últims mil anys i escaig. Quan les coses no van massa bé s’enquista, s’amaga en una letargia diabòlica com la que fan els paràsits i suporta el que siga, tant que de vegades fa llàstima. Però quan veu que els seus bastards han adobat el terreny desperten i acaben amb tot el que s’interposa entre ells i les seues ànsies de dominació: llengües que puguen dispersar la seua força, persones que contradiguen les seues decisions, pobles infidels a la política neoliberal que ja veureu com a la fi hi és un llegat de Jesús i la seua pymes de fusteria.
En el cas concret de l’última ocurrència de l’Administració valenciana tenim una altra evidència d’aquesta ànsia de dominació social (aborregament)  per part de l’Església. En l’esborrany de decret de plurilingüisme tracta en igualtat de condicions l’escola pública i la concertada pel que fa els drets que atorga el decret, ara bé, quan dóna llibertat (paraula letal en la boca de la dreta) als centres a l’hora d’aplicar els manaments que contindrà el decret de manera que es puga triar entre el model “Inicial” i l’”Avanzado” ens podem posar a tremolar. En l’“Inicial”, si no es pot,  cap matèria s’ha d’impartir en anglès però és redueix la presència del valencià de fet i pel que fa la intenció d’ús. Si es tria el model “Avanzado” es podran impartir fins un terç de les matèries, preferiblement; en anglès, un altre terç en castellà i l’altre terç en valencià. Una volta tots els ingredients sobre la taula, si ara fem una ullada al panorama del centres públics veurem que els recursos humans d’aquestos per poder agafar el model avançat són escassos o inexistents, aleshores hauran d’agafar l’opció inicial. I qui agafarà l’opció trilingüe? Doncs sí, la concertada i la privada que poden obligar els seus treballadors a formar-se per impartir les seues matèries en anglès o simplement poden acomiadar a aquells que no puguen fer-ho i reemplaçar-los per gent nova i millor formada (“Unos 140 centros escolares se apuntan a la red plurilingüe. Casi dos tercios de los colegios inscritos en la provincia de Valencia son de titularidad privada o religiosa y se beneficiará de formación e innovaciónLevante 28/6/2011)..
Aquest procés desembocarà en un doble sistema educatiu: Una xarxa de centres públics sense identitat i sense cap atractiu educatiu, controlats de ben a prop pels comissaris polítics de la Conselleria (encara no ha llegit cap sindicat l’Ordre 45/2011, de 8 de juny en la qual s’atempta contra  la llibertat pedagògica dels professor mitjançant el control de les programacions didàctiques per part de la inspecció educativa?) i una altra xarxa formada per l’escola privada concertada i la privada en què es potencia l’anglès, es prestigia el castellà, el valencià ja no fa nosa i en la qual els alumnes poden estar escolaritzats i aïllats del món real des dels zero anys,  en escoletes afins a les entitats privades i subvencionades amb els diners de tots, fins els dèsset anys en què acaben el batxiller, de manera totalment gratuïta; millor encara, amb xecs-regal cada curs sense importar si els pares cobren 6.000€ o 200.000€, no importa, uns compraran llibres i els altres ja tenen per anar de copes durant un cap de setmana d’esquí.
Un cop posats els fonaments d’aquest maquiavèl·lic pla, en un futur proper  tindrem les tres xarxes escolars: La pública o d’auxili social on aniran els alumnes que impedeixen un bon desenvolupament de les classes actuals (xiquets i xiquetes amb deficiències o problemàtics, emigrants, fills de grups marginals...). La concertada on aniran aquells alumnes que hagen de formar el teixit productiu de la societat. I la privada on es formaran les noves elits socials (ens quedarien els alumnes que van als centres educatius de gran prestigi internacional, sobretot a l’estranger; alumnes que perpetuaran la dominació social que ja exerceixen els seus progenitors). Els alumnes de la pública eixiran de l’escola tan buits com van entrar, ara bé, els de la concertada i la privada eixiran al nou món amb una forta càrrega ideològica de caire religiós i que com veiem en els nostres dirigents polítics i empresarials, aquestos, després saben ser agraïts a les diferents congregacions religioses tot i donant privilegis (i altres coses) per a l’Església Catòlica que cada cop es fa més forta i denota amb més ànsia les ganes que té pel control econòmic de la societat (la prova del que dic la tenim en la creació de l’associació d’empresaris catòlics que té com a finalitats bàsiques la promoció de la doctrina social de l’església i prendre accions concretes contra la crisi, Levante 25/06/2011). A més, els alumnes de la privada i la concertada estaran ben entrenats per competir en aquest  món neoliberal on és normal  que el peix gran es menge el menut, com els hauran alliçonat durant pràcticament divuit anys. Segons les declaracions durant l’acte de la seua investidura del nou Conseller d’Educació Formació i Ocupació cal “orientar el sistema educativo  valenciano hacia el empleo” i no pas cap a la formació integral de la persona, això ho deixem per als poderosos (El País Comunitat Valenciana, 24/06/2011).
Els antics alumnes de l’escola pública formaran part de la mà d’obra no especialitzada, fàcilment prescindible i emmordassada amb ajuts de beneficència social que els mantindrà tranquils i en els seus guetos. Els antics alumnes de la concertada engrossiran les files de sectes amb nom de fruit sec, que a poc a poc van formant infermers, periodistes, mestres, treballadors socials... que podran exercir el domini de l’amo en tots els sectors més baixos de la societat. També formaran treballadors qualificats, tècnics, metges, professors, investigadors... que puguen controlar còmodament els habitants de la classe mitjana del nostre país i a més, que siguen un exemple a seguir per al “poble baix”. Per últim, els fruits de l’escola privada ens donaran uns resultats molt semblants als fruits de la concertada, però amb més poder: Els exalumnes de la privada engrossiran les files de l’obra de l’Església Catòlica i formaran els grups de poder empresarial i polític de la nostra societat.
I així es repeteix en la sanitat: cal fomentar un model públic que funcione malament, amague als ulls de la societat les desgràcies de la gent sense recursos i done l’oportunitat als neoburgesos d’execicir la pietat preceptiva de la Santa mare Església. Promouran un altre sistema de sanitat, concertat, que donarà una assistència suficient i que permetrà als treballadors rendir i treballar al màxim fins la fi de les seues vides. I, per últim, crearan una xarxa privada altament qualificada per  impedir al màxim la mortaldat i la incapacitat física  de les elits que ens dirigeixen i sense les quals no podríem viure, segons creuen ells.
Sembla una visió un poc apocalíptica, ja ho sé, però dóna sentit a eixes polítiques tòxiques i corruptes, sense càstig, a eixes polítiques de “cortina de fum” per desviar l’atenció d’altres assumptes més importants. Però encara estem a temps de parar-los els peus: Cal apartar l’Església del poder polític, fer del sistema públic una única xarxa per a tots, potenciar els concerts amb cooperatives laiques d’ensenyant amb models pedagògics innovadors i com a única ideologia la del respecte cap a tot el que ens envolta. Caldrà eliminar els concerts a les escoles catòliques ja que manipulen ideològicament i que l’ensenyament privat, si ha d’existir, que no s’alimente dels diners de tots; qui vulga eixe privilegi que el pague i a la fi dels diferents nivells educatius que els seus alumnes facen una prova per veure si estan capacitats i homologats per continuar els estudis oficials. S’ha de derogar la LODE, que el dret a triar centre educatiu siga innecessari gràcies a l’alta qualitat del sistema públic i així evitarem que l’Estat haja d’enriquir  l’església per mitjà d’esta trampa legal en forma de llibertat d’elecció dels centres docents i dels concerts educatius.


F. Xavier Miralles Martines

Licencia Creative Commons
CORTINES DE FUM DE LA DRETA VALENCIANA por F. Xavier Miralles Martínez se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-SinDerivadas 3.0 Unported.

dilluns, 6 de juny de 2011

ACAMPATS




Acampada de Sol, un ambient molt agradable, sembla un camp de refugiats però ben organitzat. Ànim als indignats que tots en som un poc!

dimecres, 1 de juny de 2011

SOM FESTA PERQUÈ SOM POBLE



La Colla de Dolçaines i Tabals Mal Passet de Cocentaina ha experimentat un gran avanç des del seu desé aniversari. No us avorrirem amb disquisicions inútils però volem compartir amb tots vosaltres els nostres sentiments.
Sembla que els deu anys d'existència de l'entitat van donar pas a la seua vida adulta. El que va nàixer com un grup d'amics que mentre rescataven de l'oblit l'instrument que de sempre va formar part de la nostra vida festiva volien passar-s'ho bé, ha acabat com una colla amb un projecte de futur ben seriós: créixer i anar millorant per satisfer la confiança que el poble de Cocentaina ha dipositat en nosaltres.
Sense cap dubte, el moment clau per a la nostra colla va ser la Fira del 2009, moment, en què vam donar tot el que artísticament teníem i molt més. Durant aquells dies vam aconseguir abastar una fita musical que ara s'ha vist materialitzada en un disc compacte amb la música que no va parar de sonar durant aquells enyorats dies de Fira. Disc, que ja fa el número dos per a la colla i que passarà també a formar part del nostre llegat al patrimoni cultural local.
A més del nostre envit musical i artístic, no hem d'oblidar la nostra aposta de futur basada en el planter d'educands. Els estudiants de dolçaina i tabal a poc a poc van creixent i incorporant-se a la nostra entitat. Les escoles de música del nostre poble estan tan plenes d'alumnes de dolçaina que hom diria que alguna parella de dolçainer i tabaleter màgics extreta d'una rondalla d'Enric Valor els hagués encisat perquè així, tot i aprenent, el so de la nostra música no pararà mai de sonar pels carrers de Cocentaina.
Ara bé, el que realment no para en tot l'any és la nostra activitat: passacarrers, processons, acompanyaments, concerts, trobades, xarangues, festes de moros i cristians, actuacions de carrer o sobre l'escenari... no aturem mai, o millor dit; quasi mai, perquè per a nosaltres el descans de l'any musical comença amb la fi de les nostres festes de moros i cristians. Eixa és per a nosaltres la traca final, el moment de l'any en què donem al poble tota la nostra collita musical. Estem tot un any millorant, treballant, assajant i actuant per arribar a la segona setmana d'agost i viure amb els festers i amb tot el nostre poble una catarsi musical inimaginable.
Per a nosaltres la nostra festa ho és tot i per això durant els dies de festes ens agradaria estar presents en tots els actes musicals festers però, tot i que no hi podem estar; molt a pesar nostre, la nostra presència se sent durant eixes xafogoses jornades d'estiu. Acompanyem al Sant Hipolitet en la seua processó, obrim les entrades mores i cristianes, acompanyem filades passeig avall i entelem els xerrics matiners de les falzies durant la Diana. Sí, acabem desfets, però a poc a poc el descans estiuenc ens tornarà les forces per seguir, any rere any, donant-ho tot i més a tots vosaltres, el nostre públic.

dimecres, 25 de maig de 2011

dimecres, 20 d’abril de 2011

BARRI OBLIDAT


BARRI OBLIDAT
Cargado originalmente por Xavier68

Si tot este mal i tots els altres els pagaren de la butxaca els polítics negligents ja anirien en compte amb les especulacions i favors a amiguets, que ja sé sap, favor, amb favor es paga.

SOLITUD


SOLITUD
Cargado originalmente por Xavier68

Resisteix!

DEGRADACIÓ


DEGRADACIÓ
Cargado originalmente por Xavier68

Així ens està deixant el barri del Partidor el govern del PP, com ací només viuen pobres, que els en donen!

dilluns, 18 d’abril de 2011

MANIFESTACIÓ 25 D'ABRIL


MANIFESTACIÓ 25 D'ABRIL
Cargado originalmente por Xavier68

Final de la manifestació en record del 25 d'abril, a veure si reconquerim València!

dilluns, 11 d’abril de 2011

MEMÒRIES DEL VIATGER ESTÀTIC


Enlloc em trobava millor que prop de l’andana de la centenària estació.
Els trens entraven i eixien marcant l’inici o la fi d’una història i jo em trobava en aquell lloc privilegiat observant.  Gent d’arreu del món, uns contents, d’altres pensatius; amb el rostre seriós, enyorant el que havien deixat quilòmetres enllà o el que anaven a trobar en una destinació sempre massa llunyana, molts apressats, uns pocs perduts i desorientats, i ací i allà no faltava qui es fonia en una joiosa abraçada de benvinguda o en una nostàlgica aferrada de comiat.
Els trens que arribaven tenien un aspecte cansat, brut i desendreçat; paraven amb una alenada d’esgotament que malgrat tot, deixava endevinar la satisfacció de qui ha acomplert una tasca ben feta. Mentre, els combois que partien rebufaven nerviosos intentant reprimir la imminent eixida. Estaven nets i amb el posat d’un atleta que espera el tret d’eixida. Els uns esbatanaven les seues portes i escampaven una mar de gent neguitosa per iniciar la nova vida que acabaven d’encetar. Els altres les obrien lentament i engolien com un gran peix a aquells que atacaven el seu viatge iniciàtic.
Lletres de colors i ecos de cadència coneguda eren el centre d’interès de centenars de caps que enlairaven el seu rostre com qui desafia l’adversitat. De sobte, esperonats per un ressort ocult; esparsos com les roses que esclaten de la dacsa al foc, alguns entre ells abaixaven el cap i es posaven en marxa sense parlar-se, sense mirar-se, en una bella dansa de pletòrica incertesa fins confluir en una processó de gent que s’hi dirigia a la mateixa caravana expectant.
Cada viatger empenyia el seu equipatge com si fóra una càrrega imposada per capriciosos déus engelosits dels humans. Fràgils criatures arrossegaven grans embalums que hom qualificaria com una tasca impossible de dur a bon fi. D’altres carretejaven un mínim bagatge poc proporcionat al seu port. Al coll, de les anses o amb rodetes tots portaven ple d’incertesa l’equipatge, última arrel dins del seu món.
Des dels moments de més tràfec als més apaivagats jo controlava el flux incessant del meu xicotet forat de cuc, cordó umbilical entre dos universos. Les meues busques marcaven les arribades i les eixides de persones i màquines al ritme de l’incessant tic-tac viatger del meu cor.
F. Xavier Miralles Martines

dimecres, 30 de març de 2011

PERILL! PARQUING DE LA LLUM DE LES IMATGES


PERILL! PARQUING DE LA LLUM DE LES IMATGES
Cargado originalmente por Xavier68

En este lloc l'ajuntament d'Alcoi vol fer un aparcament per als visitants de la Llum de les Imatges. Alerta!

dijous, 17 de març de 2011

IMMORTAL

Lenta, freda i pesant
repta la fatídica fi
no avisa ni toca a la porta
entra, i roba el seu botí.


Et pren alé, foc i color
restes immòbil, pres de tu mateix
ja no ets, ara estàs
t'esvaeixes lliure del teu feix.


Al teu voltant tot es torna plany
absència, solitud i dolor
s'apaga el foc i desapareix la llum
quan dorms el son de l'enyor.


Dia rere dia has sembrat les llavors
ara la collita esdevé solució
temps incert de guaret
aguait de resurrecció.

dijous, 10 de març de 2011

AMOR QUE S'ESMUNY


Quan et mire,
      c,
    s
   i
v
un ardent
d e s i g
del teu gest...
que
       no
            em
                 correspon.



És llavors,
q
u
a
n,
note com
se'm····························· fuig
l'amor que...
per tu he sentit.

Xavier Miralles Martínez

diumenge, 27 de febrer de 2011

ANA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN (Robert et Viviane)


ANA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN (Robert et Viviane)
Cargado originalmente por Xavier68

Ahir, magnífic concert d'Anna Roig i l'Ombre de ton chien a Benissa. Magnifica actuació de tots els components i l'Anna va estar estelar. Van tocar cançons de quan versionaven clàssics de la música francesa (de Gainsbourg la Poupée de Cire poupée de Son, de Brel o de Edith Piaf...) També vam escoltar temes del disc actual i en primícia tres (crec) temes nous. El de la princesa i el mariner,  molt poètic, el de la vendeuse de sourires; ple d'imaginació i l'altre també molt bonic.
Molt bé, una vesprada molt agradable i de temps desitjada.

dilluns, 21 de febrer de 2011

VOLEM TV3 AL PAÍS VALENCIÀ!


VOLEM TV3 AL PAÍS VALENCIÀ!
Cargado originalmente por Xavier68

El poble d'Alcoi ix al carrer per exigir democràcia al govern corrupte i amiguista del PP. Camps=Gadaffi, ambdós han censurat els mitjans de comunicació

divendres, 18 de febrer de 2011

CATALAN BANNED


catalan banned
Cargado originalmente por Xavier68

La recepció Tv3 ha estat prohibida al País Valencià!! Per la llibertat d’expressió, NO al tancament!
Finalment, el Govern valencià ha iniciat el precintament dels repetidors de TV3 al País Valencià, començant pel de la Carrasqueta a Alacant. En un gest sense precedents a l’Europa democràtica contemporània, els ciutadans veiem vulnerats els nostres drets democràtics d’accés a la informació i a la cultura, a llibertat d’expressió i pluralitat informativa, així com dels nostres drets lingüístics més bàsics. En una mesura pròpia d’un règim dictatorial, s’ha comés (amb nocturnitat) un dels atacs més greus contra la llengua i cultura catalanes de la història contemporània recent. És per tot això que cal protestar enèrgicament i denunciar internacionalment aquesta situació. Fem conèixer al món aquesta injustícia, adrecem-nos amb aquesta carta a les institucions europees, en les persones de: * Viviane Reding, Comissària de Societat de la Informació i Mitjans de Comunicació * Ján Figel, Comissari d’Educació, Formació, Cultura i Joventut * Hans-Gert Pöttering, President del Parlament Europeu * P. Nikiforos Diamandouros, defensor del poble europeu

dimarts, 15 de febrer de 2011

ÀNGEL EXTERMINADOR


ÀNGEL EXTERMINADOR
Cargado originalmente por Xavier68

Este perfil no és menys pertorbador que l'anterior, també present en el nostre imaginari lluny de donar-nos pau ens posa en guàrdia.

Podeu veure'l al cementeri d'Alcoi

HIGH TENSION


HIGH TENSION
Cargado originalmente por Xavier68

Monument de la nostra època, imposa però per aliè que siga, s'integra ja en el paisatge que tenim prefixat en la nostra ment.

dissabte, 12 de febrer de 2011

OBLITS AL PENSAMENT ANTERIOR, GRÀCIES JESÚS (no estic invocant Déu fill, sinó a una persona amb eixe patronímic!)


Ah, se m'oblidava:
11.- Els alumnes amb ambients familiars poc adequats per a l'estudi han de ser educats en un ambient aïllat del familiar on res depenga o s'haja de fer a casa. No és exactament un internat, però sí que podria crearse alguna figura social que reforçara un parell d'horetes, de les 15h a les 22h en què estan ociosos, estos alumnes i els que ho vulgueren fer lliurement.
A més tota la feina s'hauria de fer a l'aula, això del treball per a casa ve a ser com treballar en "negre" fora de l'horari laboral... si cal canviar el currículum ací va una proposta: Jo eliminaria la religió, música, educació física, educacions artístiques, les optatives "xorra" i la tecnologia. Este temps es pot dedicar a estudiar les matèries instrumentals i els idiomes (més de 10 hores per setmana, unes 2 hores al dia!). Tot el que he eliminat ho passaria a l'horari de vesprada i axí, com ja he dit abans, ompliria totes les hores mortes dels alumnes amb activitats de trellat i gratuïtes tot i evitat eixe oci tan perniciós i germen de la generació "nini". A més, els instituts estarien oberts tot el dia, cosa que faria que donarem tot el rendiment possible a eixes instal·lacions tan cares i que s'haguera de contractar a més gent per poder-los mantenir en actiu com a mínim unes 16 hores al dia.