S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 17 de setembre de 2010

NOAM CHOSKY: Les deu estratègies de manipulació mediàtica

Mireu com la tira la mà a la cartera!!!
http://www.autoconocimiento.net                                     10 Setembre 2010
El lingüista Noam Chomsky va elaborar la llista de les “10 Estratègies de Manipulació” a través dels mitjans.
1. L’estratègia de la distracció (Parlar de corregudes de bous o dels perills pancatalanistes)
L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels verdaders problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per a pensar; de tornada a granja com els altres animals (citació del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil·les)”.
2. Crear problemes i després oferir solucions (Impedir acabar una autovia per després penjar-se la medalla)
Aquest mètode també és anomenat “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per a causar una certa reacció en el públic, a fi que aquest siga el manador de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupe o s’intensifique la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, a fi que el públic siga el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjuí de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per a fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L’estratègia de la gradualidat (Degoteig de perdua de drets laborals)
Per fer que s’accepte una mesura inacceptable, basta aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aqueixa manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que hagueren provocat una revolució si hagueren sigut aplicades d’una sola vegada.
4. L’estratègia de diferir (No cessar els polítics corruptes)
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot anirà millorar demà” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Açò dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribe el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat (Publicitat institucional)
La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza un discurs, arguments, personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fóra una criatura de poca edat o un deficient mental. Com més s’intente buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si ella tinguera l’edat de 12 anys o menys, llavors, quant a la suggestionabilitat, ella tendirà, amb una certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat (veure “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”)”.
Toda acción de propaganda tiene que ser necesariamente popular y adaptar su nivel intelectual a la capacidad receptiva del más limitado de aquellos a los cuales está destinada. De ahí que su grado netamente intelectual deberá regularse tanto más hacia abajo, cuanto más grande sea el conjunto de la masa humana que ha de abarcarse. Hitler, Adolf. Mi Lucha
6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió (Notícies de morts, catàstrofes, tragèdies... quan el món no és així)
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per a causar un curt circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsiones, o induir comportaments…
7. Mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat (Foment de l'escola privada o concertada)
Fer que el públic siga incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seua esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors siga i romanga impossible d’aconseguir per a les classes inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil·les)”.
8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat (La telebrossa de Canal 9)
Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte…
9. Reforçar l’autoculpabilitat (Polítiques laborals de dreta que et convencen que no estas qualificat mai)
Fer creure l’individu que és només ell el culpable per la seua pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seua intel·ligència, de les seues capacitats, o dels seus esforços. Així, en compte de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’autodesvalora i es culpa, la qual cosa genera un estat depressiu, un dels efectes del qual és la inhibició de la seua acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen (Recol·lecció d'informació personal)
En el transcurs dels últims 50 anys, els avanços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Açò significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, major que el dels individus sobre si mateixos.
Amb color magenta són opinions o anotacions meves