S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 29 d’abril de 2010

DOLÇAINA I FESTA, UNA HISTÒRIA D’ENCONTRES I DESENCONTRES



L'espurna que va encendre l'origen dels moros i cristians va ser possiblement la industrialització de les nostres comarques lligades a les innovacions europees a través de Catalunya. Els moros i cristians podrien ser a casa nostra una manifestació del romanticisme europeu. La nostra festa fortament carregada de pseudohistoricisme heroic arrelat a la nostra terra i lligada als nostres orígens com a poble no tindria res a envejar a d’altres moviments romàntics com els d’ Alemanya, Anglaterra, els Estats Units d’Amèrica, València, Catalunya o Espanya (Goethe, Wagner, Lord Byron, Washington Irving, Jacint Verdaguer, Enric Granados, Isaac Albéniz o Ruperto Chapí ...). L'única diferència vindria marcada pel seu component imminentment popular i folklòrica, sense una altra cara de la moneda més culta com veiem a la resta de moviments romàntics.
El desenvolupament dels moros i cristians és coetani en el temps al romanticisme europeu. Si li posem data de naixement a la festa entre el 1766 i el 1786 coincidiria amb el primers moviments preromàntics. En el ple esplendor del Romanticisme i de la Renaixença (a mitjans del s. XIX) serà quan s’institucionalitza la festa i es creen les primeres entitats reguladores amb un caràcter ben fort de recuperació dels orígens dels nostres pobles. I ja amb l’entrada del s. XX i el naixement dels moviments avantguardistes post exposició de París de 1900 la festa quedarà establerta i pràcticament com la coneixem hui en dia.
Pel que fa la dolçaina, el final del segle XIX i les primeries del XX vindran marcats per un enaltiment de la modernitat, la industrialització, la velocitat, la mecanització i la innovació en tots els camps de la tecnologia i de la ciència . Aquest ambient va fer que un instrument tant primitiu i individual com era la dolçaina que a més estava lligada a tota una tradició popular amb un alt regust d'antigor decadent no triomfarà en la música festera tot i que segurament va acompanyar les primeres desfilades de moros i cristians . A mitjans del segle XIX, la nostra festa va decidir agafar per a eixir al carrer una música més moderna, de banda i sense cap dubte, romàntica ja que sabem que el cocentainer Manuel Ferrando Gonzàlez escriu el primer pasdoble per a festes de moros i cristians el 1864, El Moro Guerrero, en plena època d’esplendor de la Renaixença. Segons els canons musicals de l’època la interpretació musical havia de tindre un caire grandiloqüent que feia que les orquestres i bandes s’engrandiren i incorporaren cada volta més instruments i més avançats tècnicament. Què haguera passat si les colles de dolçainers hagueren existit en aquella època i el seu so d’un marcat caire alhambrista haguera captivat el regust renaixent de l'època? Però no va ser així, la dolçaina sonava tota sola amb l’única companyia del tabal.
Si a les conseqüències del seguiment de les tendències musicals romàntiques hi afegim l'arribada dels mitjans de comunicació globals com va ser en primer lloc la premsa escrita amb cròniques d'arreu del món gràcies al telègraf, la ràdio i després la televisió, la mort de la dolçaina era imminent ja que a partir d’aleshores les modes musicals ens arribaven immediatament i no coneixerien fronteres.
Des dels inicis del segle XX , els moviments avantguardistes més lligats als feixismes europeus comencen a veure la llum a tot occident. A casa nostra estaran adobats des de 1939 fins el 1978 amb una dictadura del mateix caire casada amb una església catòlica amb ànsies de poder que penalitzava tot allò que anara en contra de la seva idea d’unitat nacional. Aquest fet degue donar a la festa l'aire pseudomilitar i processional que coneixem actualment i on no tenien cabuda les dolçaines. Aquest ambient repressiu i intimidador estaria ben allunyat de les desfilades del segle XVIII, XIX i de primeries del segle XX que de segur eren més teatrals (de caire auto-sacramental), folklòriques i més lligades a dansades tradicionals com podem veure en les ressorgides filades que trauen al carrer desfilades de cavallets amb marcats elements de dansades populars amb uns tocs de desafiament sexual típics de les ballades tradicionals . Aquestos balls de cavallets podrien tindre la seua inspiració en els de Corpus. En ells veiem la representació d’una dansada que escenifica la lluita entre turcs i cristians.
A poc a poc el temps passa i Hollywood marcarà musicalment i estètica la festa de moros i cristians. Durant els anys seixanta i setanta amb un regust de superproducció cinematogràfica i cap els anys vuitanta es deixaran sentir les influències primitives adobades de música ètnica al més pur regust de la fantasia heroica de ficció medieval de Conan el Bàrbar .
Aquestes noves influències cinematogràfiques lligades als moviments nascuts arran de la Transició Democràtica de caire progressista i nacionalista i un tant romàntics pel que fa la recuperació de les nostres arrels marcaran l’inici d’una nova època per a la dolçaina en el món de la festa.
Pel que fa la tardana recuperació de la nostra tradició dolçainística, no hem d’oblidar que la tasca que fa Enric Valor en la recuperació de rondalles, a Europa es va fer durant el segle XIX com constaten les obres dels romàntics germans Grimm, Bécquer o Andersen. Per això no és d’estranyar que amb aquest decalatge temporal els estudiosos de la nostra música com ara el nostre Hipòlit Agulló facen el mateix que van fer Enric Valor i els compiladors romàntics amb els contes populars. Per evitar la mort i desaparició del nostre instrument, del seu so i les seues tocades tradicionals recuperaran el seu ús i dignificaran el seu estudi. Posteriorment, festers i amants de la música tradicional com els primers fundadors de la Xafigà de Muro (d’entre els quals tenim a l’homenatjat pels nostres Reconeixements Passet a Passet, Paco Vicedo) faran que la dolçaina vaja reintroduint-se en les festes de moros i cristians. Aquest procés arribarà al seu punt més àlgid el 1985 quan es va estrenar la primera marxa mora feta expressament per a dolçaina: Xavier el Coixo de Joan Garcia Ivorra. I gràcies a l’arranjament fet per José Rafael Pascual Vilaplana per tocar-la juntament amb les bandes va fer que a la fi les dolçaines tornaren a entrar de nou a formar part activa de la música de la festa de moros i cristians .
© Xavier Miralles Martines, 2010

dimecres, 21 d’abril de 2010

VIA MORTA


VIA MORTA
Cargado originalmente por Xavier68

En el darrer viatge a Polònia ens vam atrevir a visitar Auschwitz-Birkenau, no és un lloc agradable, però s'ha de veure. Com també s'ha d'anar al cementeri jueu de Praga... a mi em va impressionar molt més.
Quan arribes a Birkenau sembla que ja hi has estat ja que l'has vist a moltes pel·licules del que realment te n'adones allí és de la immensitat de la tragèdia dels camps d'extermini.
Ara quan puga començaré a llegir "El pianista" de Wladyslaw Szpilman obra que va inspirar la pel·licula de Roman Polansky, i també llegiré "J'ai survécu à Auschwitz" de la protagonista i autora Krystyna Zywulska.