S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 7 d’octubre de 2008

COCENTAINA, LA FIRA I LA DOLÇAINA




Cocentaina al llarg de la seva història s’ha vist habitada per nombrosos pobladors. De ben segur que ben prompte va tindre contacte amb els primers dolçainers de la història de la mà dels comerciants grecs que visitaren les nostres contrades. En les nits de descans, els navegants farien sonar els seus aulos i no desbarrem; no, com podem comprovar en la troballa del santuari de la Serreta d’Alcoi; on en una representació de la deessa mare alletant dos nadons podem veure a la seva dreta dues figures humanes: una d’un adult i una altra d’un infant, tocant l’aulos.
I es que d’una manera o d’una altra, la nostra dolçaina: com a instrument de vent, de forma cònica i amb l’embocadura de doble llengüeta, té els seus orígens a l'antiga Grècia i Mesopotàmia. I encara que es va perdre, històricament parlant, en el període anterior a l'arribada dels musulmans a les nostres terres, aquests ens la van tornar a introduir com un més dels béns culturals que ells van recuperar de la cultura grega. El zolami seria l'avantpassat més directe de la dolçaina. També sabem de l’existència del sornai (xiulet), el nai i el donai (Semblants a l’aulos i al doble aulos, respectivament)
Amb la conquesta cristiana i de la mà de les tropes catalanes ens arriba al segle XIII la dolçaina (del francès antic doussaine, nom d’un instrument de música) o la xirimita (xeremeia, del francès chalemie, ‘flauta de canya), ara com a noms comuns d’un instrument de la família de les cornamuses molt popular a les corts europees de l’època.
I sembla que com que hi havia una certa relació, pel que fa la seva morfologia, entre els instruments francesos d’un ús culte i el zolami, hi va haver un intercanvi de noms entre l’instrument francés i el nostre aulos. A partir d’aquell moment coexisteixen dues dolçaines: Una a la cort, per la qual el rei Pere el Cerimoniós (el mateix que ens va donar el privilegi de la Fira) tenia una gran predilecció i que va sonar, més tard, a les bodes de Tirant i Carmesina. I una altra que sonava per tot arreu arrelada a la cultura àrab de les nostres terres.
I clar està, el 1346 a la fira de Cocentaina no deguen deixar de sonar, o bé les dolçaines tan volgudes pel Rei Pere; o les altres, ancestralment tocades pel poble. De ben segur que ambdues dolçaines van festejar, cadascuna dins el seu context, el privilegi que ens havia correspost com a poble. Però no anaven soles, sempre estaven, i ho estan, acompanyades per altres instruments, bé de caire cortesà en el cas de la dolçaina francesa o bé en el cas del zolami, aquest, anava pel carrer amb l’alegre tabal.
I si des de l’any 1442 l’ofici de dolçainer estava reconegut i pagat per les autoritats públiques com podem comprovar en un document dels jurats de València en què nomenen un dolçainer oficial per a les celebracions que calgueren i amb un sou anual, aquest fet constata de ben segur un esdeveniment que de manera consuetudinària venia produint-se des de feia més de cents anys. Aleshores, trobem un altre argument que ens fa pensar que a la inauguració de la primera Fira no degue faltar una cobla (dolçainer-tabaleter) que obrira actes o formara part de seguicis o processons en llaor a Sant Miquel.
Amb l’arribada de l’oboè cap al segle XVIII la “dolçaina” francesa es veurà reemplaçada pel seu parent novell i més del gust de la nova cort. Aleshores, només restarà viva al carrer dels pobles la nostra coneguda dolçaina o xirimita, arrelada a la terra que la va acollir des de feia milers d’anys.
I ja no va parar de sonar: En les festes, en els actes religiosos, en les moixigangues, en les crides i en les albades, en els balls i les dansades, en els cóssos, acompanyant les autoritats o els festers, per captar els menjars necessaris per a la festa... sempre la dolçaina i el tabal han estat al peu del canó en els moments de joia.
Un any més, El Mal Passet mantindrà la tradició dolçainística del nostre poble i acompanyarà les autoritats en la inauguració de la Firà i amenitzarà l’esmorzar de Tots Sants. Escoltem-la amb el respecte que li confereix la seva edat i tradició, i que cap altre so més jove no la constrenya mentre recorre els nostres carrers.
Bona Fira a tothom i recordeu que a la propera Fira farà 10 anys de la nostra primera foto de família la qual cosa esperem celebrar amb tots vosaltres.

Xavier Miralles. Secretari de la Colla de Dolçaines i Tabals Mal Passet de Cocentaina

dissabte, 10 de maig de 2008

MARRAKECH 2008 (2)

Seguint amb el Marroc, la segona epopeia va ser sopar eixa nit. La medina és com... un desert però de bars i llocs on menjar, aleshores calia buscar, però com? Només calia obrir la porta i dos preadolescents es van oferir de guies. Ens van dur al restaurant que ens van recomanar en el raid, ells no volien, deien que era molt car... però entre la fam i la inseguretat del primer dia s'havia de ser valent i provar sort. Déu meu!!! car, car no era, com a casa nostra (car per a ells) però sense cap dubte em vaig sentir transportat a l'època colonial: Mulates exuberants de cap de restaurant, negres com el carbó i grans com a armaris (i supose que molt guapos) de barmans, marroquines precioses com a cambreres, uns vellets fent un sorroll de mil dimonis (música, en diuen ells, però quan s'allarga més de cinc minuts i en un local tancat... hauria de rebre altre nom). Però a la fi va arribar la calma i... sorpresa, exibició de dansa del ventre en directe i amb "acoso" als espectadors... movien les caderes com si les tingueren soltes i al ritme de la música!!! Algunes taules del que semblava bussinesmans els posaven diners pel tirant del sostenidor... coses d'altre món o d'altra època. però una experiència molt bona.

TERMINAL 1

Sopar... cec que tagine, carn al forn, però ells la fan en un forat de terra on posen brases i la carn està dins d'un cànter. Però carn al forn amb espècies. I l'amanida (mira que el metge va dir: "res de fruita ni verdura fresca") bona, però allí vaig descobrir una espècie, que no vull tornar a provar... Feia gust a podrit (i no és que ho estiguera perquè dia rere dia la posaven en totes les amanides) SEGUIRÉ AMB EL SOC

MARRAKECH (1)

Ara toca Marrakech (del 28 de març de 2008 al 31):
MESQUITANOTA GLOBAL: 8 (açò és deformació professional, però et dóna una idea)
Quan baixes de l'avió sembla que has anat a altre món... jo feia una eternitat que no feia cues per passar una duana, i et miren, fan mil coses, algun poli està més cansat i no té ganes de bromes, d'altres sí... però imposa perquè no els entens i estàs entrant en un país poc democràtic... però supose que és la tensió del viatge... Passes els mil controls i ixes al carrer i de sobte un taxista t'ho agafa tot i s'ofereix a portar-te,com és de nit preguntes pel preu i poc més, l'agafes (15€) et deixa en un carreró i tu dius... ara sí, ara em deixen en boles!!!!!!!!! Li preguntes pel Riad on vas i et diuen que prop, tot recte, algun xiquet et portarà (deu o dotze xiquets et miren) el taxista se'n va.

MEDINA

I un adolescent va dient-te que el seguisques,i penses o això o quedar-me ací en la foscor... el segueixes. Els carrerons són estrets (toques les dues pareds amb les mans) entortolligats i a trossos foscos... i a cada revolta dius "Ací em tocarà" pases per davant de dotzenes d'ulls ociosos que t'observen com si fores els llamàntols d'un restaurant. Els collons en la boca, seca i plena d'adrenalina, preparat per pegar a fugir... i arribes. Toques a la porta i no ve ningú, i no ve ningú i toques i toques i l'adolescent es cansa i et demana la propina, què li done? Açò serà massa o massa poc? Trac tots els bitllets estos que no sé ni com es diuen com si fora Roquefeler? Per sort per donar-li propina al taxista li havia demanat solt i li vaig soltar al xicot (no sé, l'equvalent a un parell d'euros supose) i se'n va anar sense dir res. I la porta que no s'obri...

LA KOUTOUBIATO BE CONTINUED

TRONS

ARA MAINTENANT NOW AHORA

El 8 de maig un tro va despertar a tota la comarca, després d'unes setmanes primaverals ha tornat el fred i la pluja; de colp. En la imatge podem veure el campanar de Sant Mateu (Alcoi) mig cobert per la boira.Ala llunyania se sentia tronar però a la fi va ploure poc.
Hui dissabte vaig a intentar aprofitar el temps, una cosa paradoxal perque el temps; diuen, és rígid, però l'experiència ens demostra que no tots els minuts ni totes les hores ni tots els dies passen igual de ràpids (teoria de la relativitat? o relativitat del temps?).
Doncs bé, vaig a afaitar-me, esmorzar, fer un poc de francés, a veure si puc mantindre el notable que tinc per ara o apujar-lo a excel·lent, i arreglar la casa que està setmana ha sigut tranquila però la que ve la tinc plena amb els opositors que prepare.